Enamorat

Gotes de pluja cauen dins el meu estómac.
Estic despitat, no em puc concentrar. Al meu cap sempre la mateixa imatge, els mateixos pensaments de dubtes i pors, de temors i covardia. La mateixa cara, la mateixa expressió torna una vegada i una altra. Massa estona sol no m'ajuda, però estar acompanyat no serveix de res. Segueixen les imatges; les obsessions.
Especulacions que em fan poruc i em treuen les forces. Que em tornen el millor literat del món, el millor guionista de drames. Drames amb finals oberts. Amb tants finals que el següent és pitjor que el que el precedeix, sent el primer dolent. Finals dolents per a mi, que em tornen dèbil. M'espanta veure que el final feliç, el que espero, és tant sols un, i que no sé veure el camí fins a ell.
Gris. El que veig al mirall és gris. La gent em deu veure gris. Tothom? Però noto l'arc de sant Martí dins les meves entranyes, fent-me pessigolles amb els seus vèrtex. Veig els seus colors dins el meu cap. Em sento verd, groc, vermell, blau... però em veig gris. La gent segur em veu gris; espero que tothom no.
Per què aquesta contrarietat si tot és tant senzill? La cosa més senzilla del món: un mot, un gest. Però al mateix temps tant complicada de pensar. Pensar, potser aquest és el problema, pensar massa.
L'alegria en accés es torna tristesa si aquesta no s'alimenta de més alegria. Com la droga més dolça i més adictiva, l'alegria no vol viure sola dins meu. Un record no serveix per alimentar-la, en necessita més. I jo l'enganyo creant-ne de falsos. Però és llesta, i aprèn ràpid. És dur estar trist per voler més alegria, per saber que aquesta pot viure per sempre i no tant sols durant aquells moments aïllats.
Em torno a despistar buscant com i quan. Pensant per què i on. Convertint-me amb el periodista del futur. Amb la mateixa imatge al cap gravada, una vegada i una altra. Agafa mil formes, però comparteix protagonista. Els dubtes i la ignorància exhalen enemistat. Ho vull saber tot per escriure l'article del futur. Però no sé res, i la intuïció no té autoritat per mi. Necessito aquella petita certesa que em m'ajudaria a confeccionar les ales.
Tot es redueix a una cosa. Ho veig, ho sé, la vull, la desitjo... I aquesta cosa em redueix a mi a una única resposta: sí o no. Ara o mai. Tot o res. Blanc o negre. Res de grisos, els grisos son tristeses i a mi tothom em veu gris. Tothom? Però la resposta no la sé, jo sóc pregunta per mi. Puc ser resposta també, però mai ambdues coses alhora. No va així.
M'embriagaré el matí, i m'entristiré a la tarda. Sense cap resposta, tant sols uns record més. Em maleiré a la nit per haver passat un dia més sense haver escrit el meu futur, per ser covard i deixar que tothom em vegi gris.