Els Pirineus

Exhalo amb força i els pulmons se m'omplen d'aire fred que em revitalitza cadascun dels músculs del meu cos. M'agrada sentir-me viu. Ser part del meu entorn. Una sensació de joia m'explota dins el cap i fa que els pèls dels braços se m'arrissin.
Al meu voltant tot és real, tot és natural. Els meus ulls veuen muntanyes, herba, arbres, fulles, pedres... i el cel blau, sobretot el cel blau. Aquí és més blau, pot ser que sigui perquè hi sóc més a prop? O perquè no hi ha res més que aire entre ell i jo?
Camino, i els meus peus topen amb les herbes ja seques pel sol de l'estiu, però al mateix temps es mullen amb la terra humida. Em perdo a pas lent tot gaudint de cada passa i de cada glopada d'aire. De fons sento la remor del riu que ansiós topa contra les roques i s'arremolina per poder passar.
Una àguila vola per sobre el meu cap tot planejant i aprofitant l'aire calent, jo la miro i no és més que un punt negre enmig de la immensitat de Pirineu. Les majestuoses muntanyes em fan tombar el coll fins perdre l'equilibri i haver de fer una passa enrere. En un racó obaga encara hi queda una petita clapa de neu que es nega a abandonar l'hivern.
La Terra l'ha aixecat amb violència, el vent i l'aigua l'han modelat amb paciència i jo el contemplo amb admiració. El Pirineu m'ensenya que en el fons jo no soc res més que un segon dins la seva vida, i per molt que em cregui superior estic completament a la seva mercè.
M'agrada sentir-me així, tocar de peus al terra. Res del que he fet durant aquests anys em sembla important ni rellevant. Les hores que m'he passat evadint la realitat i preocupant-me de materialismes absurds ja no les podré recuperar i simplement seran hores absurdes que no recordaré mai més. Vull no haver de tornar a l'antiga rutina, vull sentir-me ple per sempre més, vull que ell formi part de la meva vida i poder contemplar-lo i patir-lo.
Continuo caminant descalç pel marge del riu fins que les meves passes em porten fins a un petit poble de pedra. Les poc més de vint cases es troben atapeïdes al costat del riu, a ambdós vessants. Entre les parets de pedra es respira tranquil·litat. Una dona gran, carregada amb un cistell ple de patates, camina per l'empedrat carrer i em saluda quan em veu. El seu marit la surt a rebre quan arriba al portal de la casa.
El lleter del poble treu a pasturar les vaques de l'estable. El gos pastor córrer el seu costat atent a les instruccions. Entre les vaques el seu fill va fent saltironets metre segueix una pilota. Està de vacances i ho aprofitarà fins que es faci fosc. Els saludo i m'afegeixo a ells per ajudar-los a conduir el remat.
Ara aquest és el meu món, per fi he vist la realitat. Formo part de la terra i vull viure-hi tal com és. No em tornaré a amagar darrera les barreres de la comoditat i la falsedat.
Formo part del Pirineu però ell no pertany a ningú.