La guerra

Núvols de mosques tenyeixen l'horitzó sense fi. El sol ha sortit roig de sang en aquest matí trist, y ho cobreix tot amb una tela vermella que accentua la vermelló de la terra.
De fons només el brunzit de les ales de les mosques y els crits contents dels corbs. S'estan donant un festí. Són els únics feliços amb la desolació que s'està desemmascarant amb el sol.
El terra està cobert de cadàvers d'homes que hores abans havien estat soldats. Emblemes d'un i altre bàndols estan tirats pel terra. Les mosques els hi entren per la boca i pel nas, i es concentren a les ferides, encara sagnants, per pondre els seus ous. Els corbs els hi treuen els ulls i estiren la pell de la seva cara. De fons encara se senten els gemecs d'algun moribund que està sent devorat amb vida per alguna au de rapinya.

El que està veient no sembla afectar-lo. Ell vesteix amb una armadura amb l'escut d'algú que mai ha conegut i que l'ha obligat anar fins allí. No l'importa qui ha estat el guanyador de la guerra, per ell ja no té cap mena d'importància; l'han abandonat.
La guerra havia estat salvatge. Tota la nit lluitant per sobreviure. Al principi havia estat com un joc. Tots ordenats darrera els cavallers, esperant la senyal per atacar. Tot eren nervis i por, però la foscor ajudava a no veure el que els esperava.
Després del primer atac va començar el caos. Al seu voltant hi tenia amics i enemics barrejats que l'atacaven. Ell al començament tant sols es defensava, però la violència de l'entorn, els morts per terra y els ferits dessagnant-se, el van fer tornar salvatge i mirar per la seva supervivència.
Matava, només matava. Era igual que fos amic o enemic. Ell matava cada home que se li acostava. No matava per por, ni per patriotisme, matava per acabar ràpidament aquella bogeria. No va contar a quants va arribar a matar, només recorda la sang viscosa i pastosa que li regalimava per la mà i li esquitxava la cara.
Recorda que en algun moment de la nit, després de matar a un home baixet, es va quedat sol, només rodejat de cadàvers. Va escoltar però al seu voltant tot era quietud. De lluny li arribava encara els sorolls de la batalla, però ja no era la seva batalla, ell havia sobreviscut.
Es va asseure a una pedra i va inspeccinar-se les ferides. El tall de l'avantbraç dret era el que més el preocupava. No era greu però si no aturava l'hemorràgia aviat es podria complicar.
Es va estar allà moltes hores, fins que es va fer clar i la claror li va mostrar el camp de batalla.

Està completament sol. La pudor de podridura dels morts comença a ser insuportable i els corbs ja no son els únics animals que ronden per allí. Es treu l'armadura, tira l'espasa i comença a caminar en direcció el bosc. Se sent malament per haver mort a tants homes en nom d'algú que l'ha abandonat. Homes que com ell els havien posat al mig del camp de batalla i havien hagut de matar per intentar sortir-ne. Ha tingut sort però sap que ha estat un putxinel·li sense poder-ho evitar, i que si ells ho volen ho tornarà a ser.