Terratrèmol

Tombes el cap de sobte i mires par la finestra. El brunzit t'ha alertat tots els sentits. És com el soroll que fa una mosca quan voleia per l'habitació, però amb la diferència que aquest és constant i més greu. De mosca passa a abella, i d'abella a abellot. Mentre es va incrementant el soroll no deixes de mirar ni un sol segon per la finestra.
Comences a notar un lleuger formigueig a la planta del peu. El soroll jo ho omple tot i el cap comença a donar voltes amb un mareig creixent. Ara ja el notes i saps què està passant. Et trobes al mig d'un terratrèmol.
T'asseus per no caure amb el mareig però no et mous del costat de la finestra. A darrera teu sents xiscles de terror i objectes que cauen. Tombes el cap. Els prestatges escupen tots els objectes, les taules jugues a fer ballar els papers i les pantalles dels ordinadors, el fals sostre es descompon tirant a terra cadascun dels seus panells. Veus com alguns dels teus companys estan sota la taula plorant, d'altres corren incoherentment per la sala i els que no veus han marxat.
El soroll va en augment i la visió deixa de ser nítida per ser una imatge plastificada que ha perdut els seus contorns. A fora els arbres es belluguen i perden les fulles. Et sembla que el terra es comença a ondular i amb ell tot el que te a sobre. Alguns edificis cauen com si castells de cartes fossin i d'altres perden parts. Un fort cop darrera teu et fa tornar girar. Una part de sostre real s'ha desplomat sobre unes taules. Entre les runes veus un braç amputat d'algun cos que cobreix de vermells el gris trist del formigó. Un home amb la cara plena de sang agonitza a poc menys de dos metres de tu. Té un braç marcant un angle poc normal i els seus crits són sospirs sense força.
Per tu tot és aliè. No t'afecta res del que estàs veient. Segueixes assegut al costat de la finestra amb l'únic sentiment de curiositat. Ja no queda ningú viu a prop teu. Els poc que havien sobreviscut a l'esfondrament del sostre han sortit de la sala topant amb tot.
El tremoleig sembla que amaina però per la finestra, a l'horitzó, veus com el terratrèmol no ha acabat ni molt menys. Els edificis van caient com fitxes de domino i els arbres es sacsegen molt més violentament; i aquell ball macabra se't va acostant ràpidament.
Amb una calma impròpia en tu t'aixeques i vas cap a la pila de runes que ha caigut del sostre. Et poses a dalt de tot assegut i mires a sobre teu com els núvols blancs es barregen amb el cel blau.
El soroll és molt fort. Perds la visió completament, només veus colors barrejats sense cap sentit. El tacte se't satura completament amb la tremolor i no notes com les pedres et piquen a la pell. El gust de sang a la boca et confirma que estàs ferit. Els teus sentits estan saturats completament. Et sents com si fossis dins una capsa, tancat, sense cap mena de connexió amb l'exterior.
I de cop tot para. La vista et comença a enfocar de nou. L'oïda et fa un brunzit que no et deixa escoltar el silenci total que ha quedat tot. Et comença a punxar la cama amb un dolor intens... Tot el que hi ha al teu voltant son piles de runa grisa. La pols encara cobreix l'horitzó i no et deixa veure be l'abast de la catàstrofe,
Saps que han estat poc menys de cinc minuts però la intensitat del moment fa que el teu últim record de silenci et sembli molt llunyà. Ets viu, i ara és l'única cosa que t'importa.