Endormiscat

Endormiscat, però no adormit. Estava ajagut sobre la hamaca que tenia lligada al jardí, entre dos magnífics roures que li tapaven lleugerament el sol d'una tarda d'agost. L'ambient era càlid però sec. Quiet, sense moure's ni un pèl, estava tan bé que no hagués canviat aquell moment ni per tot l'or del món.
No pensava en res, només sentia.
Sentia com la brisa li llepava la pell i jugava amb picardia a canviar la temperatura. Càlida i seca tant sol volia prendre les minúscules gotes d'aigua que sortien dels porus del seu cos. Podia escoltar com el mateix vent movia les fulles dels roures que tenia a sobre, i aquestes amb esforç es negaven a deixar la branca on estaven subjectades. I veia a través de les parpelles tancades aquesta lluita aferrissada.
Enmig d'aquella calma tant reconfortant i tant plaent res del que passava al seu voltant tenia importància. Cap dels seus problemes existien, eren anècdotes d'altres persones que el feien somriure per la seva absurditat.

Feia minuts, potser hores que estava estirat, absolt del món, només amb la seva pròpia companyia i deixant que la raó per fi dormís, quan va notar un petit canvi. No podia assegurar que aquell canvi es produís justament en aquell instant, però sabia que s'havia produït. Era una sensació, un instint.
Va començar amb un canvi sobtat de la temperatura de l'aire del seu voltant, que unit a un augment de la brisa el van treure del confort. Sense obrir els ulls va saber que s'havia tapat el sol. Per un canvi tant petit la sensació era massa important.
Va començar a concentrar-se més amb el seu entorn, encara quiet, sense obrir els ulls. El cor començà a bategar més ràpidament. No podia explicar per què, però el seu cos l'alertava. Sentia por. Una por que començà a ser irracional i l'alertava que fugís. Que obrís els ulls i no perdés més temps en intentar comprendre. CÓRRER.
Quan els seus músculs començaven a traccionar-se i la seva pell a estirar-se va despertà la raó. "No passa res. Només s'ha tapat el sol". Es va calmar, però el cor continuava al seu ritme accelerat.
Tenia fred. No era normal tenir fred quan minuts abans la seva pell suava. Tot era massa fosc i allò tampoc era normal encara que per sobre passés el núvol més negre. La raó es va canviar de bàndol sense ni intentar replicar, potser aquella presència l'havia ajudat

L'estómac va ser el primer a reaccionar tancant l'entrada i el cor l'acompanyà imposant un ritme frenètic. Tenia pànic. El cos que abans li havia dit que escapés i obrís els ulls ara li deia tot el contrari. Sentia clarament com alguna cosa es movia al seu voltat i s'acostava a ell. Lentament, sense fer ni mica de soroll, però movent l'aire. Era molt a prop, massa a prop, però no podia sentir-lo. Ni la respiració, ni el cor, ni tant sols la sang al córrer per les venes. Res de res, només el batec escandalós del seu propi cor.
-Et vinc a buscar -
Va sentir que el vent deixava arribar aquelles quatre paraules com si d'un sospir es tractés. No era una veu, no tenia so, més concretament era absència de so que es convertia amb paraula.
La reacció va ser immediata. Els nervis van contraure els músculs de la cara i es van obrir els ulls. Van ser dècimes de segon, potser menys abans que es tornessin a tancar, però una imatge es va quedar gravada a la seva retina.
Era la imitació d'un rostre humà. Imitació perquè aquell rostre estava absent de qualsevol rastre de vida. Tenia la pell pàl·lida i arrugada. Tan pàl·lida que el marbre radiava color al seu costat. Al lloc on havien d'haver anat els ulls hi havia negror, com si dos forats negre haguessin xuclat tot el que hi havia dins. I els arrugats llavis, com dos trossos de carn seca, dibuixaven un burlesc somriure

No es podia creure el que els seus ulls li deien. Per ell era impensable l'idea d'un fantasma, o de qualsevol cosa que se li escapés del seu coneixement. Segurament estava somiant; un malson massa real. Segur que quan tornés a obrir els ulls veuria que res del que havia vist era real i els va tornar a obrir.
Ja no hi havia rostre, no hi havia foscor. Només hi havia aquella immensa roca que queia i que estava a dos metres per sobre d'ell.