Amor temporal

Una veu femenina m'indica que arribem a l'estació de Montcada i Reixac Menresa. Em queden dues parades més per arribar al meu destí; Cerdanyola del Vallès. Estic assegut al costat de la porta en un dels seients individuals que hi ha. L'avorriment em fa moure la vista per tots i cadascun dels viatgers que es troben al meu abast. Davant meu una dóna d'uns quaranta anys amb la pell molt morena parla sorollosament per telèfon amb una amiga seva que l'està esperant una estació més endavant. A la meva dreta un noi de poc més de quinze anys va guarnit amb una samarreta sense mànigues de color blanc i una gorra també blanca. Té la mirada de caçador disposat a assaltar la seva presa d'un moment a l'altre.
S'obren les portes del tren quan s'atura a l'estació. Tres viatgers baixen i en pugen quatre. Un home gran vestit com a tal; pantalons de tergal grisos i una camisa blanca amb ratlles verticals grises. Es mou maldestrament agafant-se a totes les anelles que pot. Darrera seu una dona amb la pell molt morena entra tota riallera i parlant fort. És l'amiga de la que està asseguda davant meu. S'asseu al seu costat i comencen a xerrar com si estiguessin soles al vagó.
El tercer passatger en pujar és una noia morena d'uns vint-i-pocs anys. La seva bellesa em fa perdre momentàniament el món de vista. És alta i esvelta, amb la pell clara i unes faccions perfectes. Mandíbula angulosa, nas rodó, boca petita, ulls grans i foscos i selles gruixudes i negres. El cabell negre i gruixut li cau en cascada fins a mitja esquena.
La seva bellesa és natural, no és com una d'aquestes noies que veus constantment pel carrer que van tant retocades que tant sols són pintura i tint. Ella no pretén aparentar, li surt espontàniament.
Amb moviments gràcils puja al vagó i cerca algun seient buit. Va vestida tota de negre. Pantalons tres quarts i camiseta de màniga molt curta de coll rodó. Als canells hi porta unes canalleres negres i amples. Al final troba un seient buit dues files davant meu, de cara a mi.

No puc parar d'admirar-la bocabadat fins que els seus ulls es troben amb els meus, llavors, tímid, aparto la mirada un instant per tornar-la a fixar en ella. Ja no m'està mirant i em torno a recrear. Sembla trista i avorrida, com si el que anés a fer a on sigui que va no li agradés. Penso que amb la cara trista està guapa i m'imagino com deu estar de radiant quant somriu.
Ella també fa donar tombs la mirada per tots els passatgers que té al seu voltant sense fixar la mirada a res. Veig com quan es troba amb altres mirades de seguida aparta la seva tot fent una insignificant ganyota de timidesa. M'encanta aquest gest. No és tant sols el seu físic, aquest perd tot interès quan el que va a darrera no és bell, ella sembla senzilla i tímida, la forma en que va vestida m'ho diu. No li agrada destacar ni vol ser dominada per la majoria. Imagino que ella és com jo, una rebel sense valentia, tímid i cansat de la vida que porta. Em munto les meves fantasies mentre vaig llençant-li mirades.

Cinc minuts més tard la veu anuncia que ja arribem al meu destí. M'aixeco amb certa tristesa del meu seient i m'espero dret que el tren pari completament. Ella també s'aixeca i es col·loca a poc més de vint centímetres de mi. Baixem sense mirar-nos i caminem un al costat de l'altre per l'andana fins a les escales que ens porten al carrer. Estic tot nerviós, no sé per què, el simple fet de tenir-la tant a prop fa que el cor em bategui més fort, però tinc deu persones més que estan igual de prop que ni tant sols m'hi he fixat.
No goso mirar-la per por de trobar-me amb els seus ulls i no saber com reaccionar. Per què em passa tot això amb una desconeguda? El minut que dura el trajecte fins a l'escala se'm fa etern però al mateix temps no vull que s'acabi. Penso que li hauria de dir alguna cosa però no em surt res apropiat per l'ocasió, seria estrany que un desconegut et parlés metre camines al seu costat.
Amb un gest tosc i maldestre li indico que passi ella primer per l'escala. Em mira i em diu "merci" xiuxiuejant, i quan jo m'animo a continuar parlant li sona el telèfon. La seva veu sona ferma i amable. Parla amb la persona que l'està esperant a Cerdanyola. No sembla animada i les seves respostes son curtes i seques.
Baixem les escales i sortim al carrer. Jo vaig darrera seu sostenint el seu pas ràpid i decidit. Estic cinc minuts darrera seu mirant-la i imaginant situacions impossibles de succeir, fins que de cop i volta tomba a la dreta per un carrer que s'aparta de la meva ruta. Abatut la segueixo amb la mirada i continuo recte.

Han estat poc més de deu minuts que hem compartit. Han estat deu minuts i prou, però m'han semblat hores. Amb deu minuts l'he conegut m'he enamorat i m'ha abandonat sense ni tant sols dirigir-li la paraula, sense ni tant sols conèixer-la, sense ni tant sols saber el seu nom. Sé que no la veuré mai més i m'entristeix, sé que mai sabré el seu nom, ni coneixeré els seus pensaments. Sé que m'oblidaré d'ella i que si per casualitat me la tornés a trobar no la recordaria.
És trist pensar que una persona que m'ha fet sentir d'aquesta manera no la tornaré a veure més.