La nit més llarga

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio

LA NIT MÉS LLARGA


Recordo aquella nit sense lluna d'un 21 de desembre, d'això fan tant de temps... Aquell fou un any de males collites, tots els homes joves com el pare, havien marxat a treballar a altres llocs, bastant habitual en la meva Galícia natal.
La nostra veïna Carmiña es va posar de part. La mare, que era la llevadora de l'aldea, va haver d'anar a casa seva per ajudar-la a donar a llum. Hem va dir que anés a dormir, que ella no sabia quan podria tornar.
Però jo no tenia son i m'avorria. Vaig sortir a l'era, des d'allà sentia els crits de la Carmiña i les frases tranquil·litzadores de la mare. Passaven les hores i res canviava. La nit era negra com la boca d'un llop i uns núvols foscos amagaven les estrelles.
Em vaig posar a caminar entre l'espesa foscor. Les ombres dels arbres llunyans m'exercien una forta atracció. Mai havia sortit de nit, la mare no em deixava. Sentia una profunda curiositat per veure si alguna de les llegendes que havia escoltat eren certes. La Santa Compaña i l'home llop, els veuria? Què faria si me'ls trobava? I mentre caminava, imaginava sentir aquella trista cançó: “Cando penso que te fuches, negra sombra que me asombras”. I és quan m'adono que m'havia endinsat en el bosc i els arbres no em deixaven veure l'aldea. Donava voltes i més voltes i no sabia sortir. Cridava a la mare però ningú em sentia. Corria desesperada, i de cop, una relliscada em fa caure per un barranc, entre roques i troncs baixava rodant fins la riba del riu. Vaig perdre el món de vista.
Desperto en una habitació d'hospital al cap d'uns dies. La mare em va explicar que quan va deixar la Carmiña amb el seu fillet, va tenir un mal pressentiment, li va semblar veure una negra ombra que li deia: “A rapaziña caeu no desfiladeiro do rio”.
Quan va comprovar que jo no hi era a casa, va córrer a donar l'alarma al sagristà de la parròquia que, a tocs de campanes, va cridar als veïns. I efectivament, allà em van trobar, a la vora del riu.



Pseudònim: Estefania

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: