La nevada

La nevada



Nevava. Me'n vaig adonar quan un floc delicat va aterrar just enmig del front. Després en van caure d'altres. I en augmentar la sensació de fred, em vaig tapar fins el nas. Així, amb els ulls al descobert vaig pensar: Quina imatge, aquí, nevant, i jo sense moure'm. Després vaig flairar; no sentia l'olor del cafè de primera hora, que era la primera sensació olfactiva que m'oferies. Després, és clar, del soroll inconfusible del cafè vessant-se dins de la cafetera. Però sí que vaig notar la teva absència. El coixí conservava la forma del teu cap i el matalàs la del teu cos, però sabia que això era un fet banal i momentani. Tot i que no sabia quanta estona feia que n’havies eixit, la teva olor continuava viva pels racons. Vaig cridar-te. Ningú va contestar. A dins, continuava nevant com ho faria un dia de desembre; amb insistència. En tombar-me per mirar d'encendre el llum de la tauleta, vaig comprovar que aquesta acumulava gairebé un centímetre de neu. Recordo que això no em va provocar cap desconcert. Vaig aixecar el cap per mirar el defora, el dia semblava radiant. Així i tot, vaig contemplar el sostre per tal de trobar algun forat que permetés l'entrada a doll d'aigua gelada provinent dels núvols. El sostre, però, continuava intacte. Determinat vaig pensar a aixecar-me; primer, perquè avui enterraven en Robert i havia pensat anar a donar el condol a la vídua, però això també em va semblar intranscendent. I segon, perquè una profunda reflexió em va fer adonar que la neu dipositada sobre les rajoles em faria patinar i que la pala de ferro grossa, la llevaneus, qui sap en quin racó del garatge s'hostatjava. Així que, resignat, em vaig aixoplugar una mica més dins la bonior d'aquell cobrellit de plomes d'ànec que, en comprar-lo, m'havien assegurat que mantenia la calor fins i tot en les situacions més adverses. Continuaria esperant.



Urgell