LA NEU

L´Svetlana te molta por i molt fred i gana. Aquell Desembre de 1917 Moscou es un infern. La noia va abrigada amb tota la roba que ha pogut trobar al seu pobre armari. La mare la Lara te encès el samovar i això dona una mica de calor a l’habitació rònega del centre de Moscou. Tinc de sortir mare diu l´Esvetlana, no tenim ja menjar ni podem cremar cap més moble, tinc d’aconseguir allà on sigui una mica de carbó .
Nooo- crida la mare, et pot passar qualsevol cosa, he sentit trets, disparen a tort i a dret, no surtis filla meva.
L´Esvetlana defuig la mare que li vol barrar el pas i baixa per les escales que un dia havien sigut un palau i ara tenen els esglaons de marbre trencat i bruts. Milers d’ànimes com ella viuen allà. Ja ni recorda quan el pare i germà eren vius i ella volia ser ballarina al gran teatre Bolshoi , avui cremat com tantes coses. De Crimea i els seus estius no vol ni recordar, fa massa mal pensar en la dacha familiar.
Surt al carrer i darrera un munt de neu veu un home mort i el seu cavall, els dos deu fer dies que hi son i ningú en fa cas. S’abriga mes en el seu mocador de llana basta, que porta, creu que devia ser de alguna serventa que havien tingut. Han passat a l’historia els seus abrics de pell sobre vestits de seda i tantes i tantes coses. Te por se senten trets no gaire llunyans. Daria part de la seva vida per tenir una troika de cavalls com la que tenia el seu pare i poder arribar mes despresa a l’estació de tren, allà buscarà com els pobres, el que es ella ara, algun tros de carbó per l´ estufa, la cadira del pare no la vol cremar, ni la taula. Ja va cremar la biblioteca i ara s’amuntonen a un racó part dels pocs llibres que va poder salvar.En un puny clos mante molt fort agafat el braçalet d’or que el seu pare li va regalar al complir divuit anys, amb això pensa comprar alguna cosa al mercat negre amb els pocs rubles que el vell prestamista Serguei li donarà. Quina vida mes trista es diu, al veure uns soldats que darrera uns sacs disparen a un probable enemic. Un d´ells li crida alguna cosa que ella no entén i segueix endavant. Ja falta poc per la casa del usurer . Pensa en la mare, en la gana que passen i el fred, també pensa en el seu promés l´Igor, ja fa mes de tres mesos que no te noticies d´ell, potser s’han perdut les cartes es diu i continua endavant, sempre endavant.
El seu germà li va recomanar que cuides la mare,pobre Alioscha que fa mes de un any que el van matar al front. Sols te un pensament portar menjar i carbó , ara se escolten mes aprop els trets, potser tindria de tornar enrere, més falta menys de dos carrers no es pot aturar ara. Veu sang a terra i un noi que es poc més que un adolescent amb els braços i els ulls blaus oberts mirant el cel, mort de fa poc, te de fer una mica de marrada per passar. Cada vegada està mes espantada. Es gira de una revolada i es posa a córrer els peus li toquen el cul, de tant despresa que corre. De sobte sent com si algú li dones un cop molt fort al mig del pit que la fa trontollar.
Darrera la neu veu un xicot amb un fusell a la ma, molt jove com ella, es toca el pit amb la ma i la retira coberta de sang. Les cames li fan figa, cau damunt la neu amb el pensament de m’han tocat i la mare morirà de fred i de gana, tots morirem. Sent un gran dolor ho veu tot negre i desprès queda estirada bocaterrosa sobre el glaç.
Flocs de neu comencen a caure, el soldat s’apropa a la noia , veu te la ma dreta molt closa, li costa desfer i poder arrabassar el braçalet d´or de l´Esvetlana. Llàstima es diu, l’he confosa amb un enemic, es bonica la noia. Dins seu li sap greu, més es posa en una butxaca el braçalet, serà un regal per la seva xicota, si pot sobreviure a aquesta maleïda guerra, amb una ma li tanca els ulls blaus i pensa en aquesta revolució i guerra que tants innocents han mort No es dolent es un pobre pagès que varen reclutar contra la seva voluntat i una llàgrima li cau per la galta que es barreja amb la neu que va caient, en algun lloc va tapant el vermell de la sang.