La misteriosa desaparició del senyor Víctor

La misteriosa desaparició del senyor Víctor
(Ficció inspirada en fets reals)

Primera part

El senyor Víctor Hernández era un acabalat home de negocis. Gran part de la seva fortuna venia de l'herència del seu avi patern, un indià. Un de tants canaris que havien "fet les Amèriques". No se sap molt bé en què van consistir les seves activitats a Cuba però al cap de vint anys d'absència del seu Tenerife natal, cap a finals de segle XIX, va tornar en un vapor transatlàntic acompanyat de la seva dona cubana, un fill, i una immensa fortuna en un cofre ple d'or. El fill que van tenir; Eusebi, va saber conservar i augmentar la riquesa heretada amb la compra d'extensos terrenys per tot l'arxipèlag canari i anys més tard es va traslladar a Barcelona, on es va casar amb una bella catalana. Això va passar en els anys 40 de segle passat i van tenir un únic fill que van posar per nom Víctor.
El senyor Víctor no va seguir l'exemple dels seus ancestres ja que no era home de negocis ni emprenedor, però les seves rendes li permetien viure molt còmodament; tenia dos empleats, Alfons, que li feia de administrador i xofer, ja que no li agradava conduir, i una assistenta que la tenia interna com domèstica i cuinera. Residia en una gran finca a les afores de Barcelona, en una zona anomenada Vallvidrera, en plena natura de la serra de Collserola. De jove s'havia inclinat per les lletres i l'art i es va llicenciar en Filosofia i en Història de l'Art. Col•laborava en diversos diaris escrivint articles sobre diversos temes i publicar diversos llibres emprant sempre un pseudònim. Tenia un caràcter molt individual i reservat, no li agradava compartir les seves emocions, per això s'expressava a través dels seus escrits i novel•les. I potser per això va decidir no casar-se mai. Era un home distant i fins i tot podríem dir que asocial. La veritat era que havia viatjat molt, però sempre en solitari.
L'epidèmia vírica que va esdevenir en la pandèmia de l'anomenada Covid-19 va alterar la seva vida. El 14 de març d'aquell any 2020 es va declarar a tot el país l'estat d'alarma i un confinament que va durar moltes setmanes. El seu món, com el de moltes altres persones, se li va enfonsar. Es va quedar a casa reclòs, i afortunadament per a ell va romandre al seu costat la seva assistenta, que s'ocupava de tot. Amb el seu home de confiança mantenia un contacte telefònic per estar al dia de l'administració dels seus béns patrimonials i assumptes bancaris, evitant al màxim la seva presència.
Li costava molt d'esforç assumir aquella situació. Als seus 72 anys d'edat, mai havia contret cap malaltia ni desgràcies, excepte la natural defunció dels seus pares ja a una edat molt avançada. De sobte, es veia immers en un canvi de vida i costums. Fins ara tot li havia anat molt bé, semblava que la seva vida estava feta a mida i a la seva manera de ser, es considerava un home feliç i a gust amb la seva forma de vida fins que va aparèixer l'odiós virus que va canviar el món: el SARS- Cov-2 havia arribat a Espanya, a Catalunya, i a la estimada ciutat on havia nascut. Tot s'havia trastocat. En aquell temps d'obligat confinament domiciliari li hagués agradat seguir gaudint de les seves passejades diàries pels boscos que tan a prop tenia al seu voltant. No li preocupava no poder freqüentar establiments públics ni poder entrar a un bar o restaurant, o trobar-se amb amics, cosa que no tenia ni creia necessitar. Això no li importava, però escoltant i llegint les notícies que li arribaven d'una desconeguda malaltia que havia arribat i amenaçava letalment, en el seu interior va començar a créixer el desassossec i la por a infectar-se, cosa que li va produir encara més una gran hipocondria i aprensió. Va ordenar a la seva empleada Odilia extremar les mesures de neteja i higiene a casa exageradament. A part d'obligar-la a portar mascareta de màxima protecció, fins i tot abans que es recomanés el seu ús, també havia de desinfectar-se les mans amb alcohol amb freqüència i quan li servia els àpats havia de fer-ho amb guants. Els banys havia de netejar-los a fons tres vegades al dia i desinfectar freqüentment els poms i passamans de totes les portes i escales que conduïen al seu despatx. Quan Odilia sortia a fer les obligades compres se sentia profundament alleujada, doncs el senyor Víctor era molt estricte in l' aclaparava. Segur que Odilia conservava el seu sacrificat treball ja que una de les poques virtuts que tenia el seu cap era la de ser molt generós en les seves retribucions. Per res era un avar.
Al nostre personatge li feia pànic només pensar que podria ser víctima d'aquell temible virus. Se sentia vulnerable i contínuament amenaçat. Van passar diversos mesos, les autoritats sanitàries i polítiques deien que s'havia vençut la primera onada i que es tornava a una "certa normalitat", però ell seguia atemorit. Estava convençut que aquell relaxament a nivell nacional provocaria una altra onada, cosa que alguns experts ja havien advertit.
Va continuar amb el seu auto confinament i la seva serventa havia de seguir amb les mateixes mesures preventives. Efectivament, el temps i els fets ocorreguts van donar la raó a les prediccions, i al estiu va produir-se una altra onada de la pandèmia, que semblava voler quedar-se i seguir causant estralls tant sanitaris com econòmics. Don Víctor, tot i que certament no corria cap risc ja que encara no sortia de la seva residència, se li va incrementar la por i va començar a manifestar quadres d'ansietat i angoixa. No hi havia setmana que no obligués a Alfons portar-li urgentment a la consulta del seu metge privat. No volia anar a la sanitat pública per temor a un possible contagi. Per sort, el seu metge, el doctor Pons, el coneixia des de feia molt de temps i li tenia una certa afecte i confiança. Des de feia molts anys li feia una revisió molt a sovint i completa, ja que coneixia la seva hipocondria. Pràcticament, el Dr. Pons era de les poques persones amb les que tenia contacte. Tots els tractes que mantenia amb la seva editorial i diaris en què ocasionalment col•laborava els feia a través del seu ajudant i home de confiança, tot i que des del mes d'abril, va interrompre la seva activitat literària. A la seva aprensió se li va sumar una gran apatia, probablement prèvia a una incipient depressió per causes exògenes. Però amb unes extraordinàries ganes de seguir viu, d'aquí que va passar el que a continuació explicaré.


SEGONA I ÚLTIMA PART

Ja havien transcorregut onze mesos des de l'inici de la primera onada de la pandèmia, i havia començat la tercera. El nombre d'infectats i morts anava creixent de forma imparable. Nombrosos brots d'infeccions anaven apareixent. Les notícies eren alarmants, però a la fi, l'esperada vacuna va sortir al mercat. Els laboratoris de dife¬rents llocs del planeta portaven mesos treballant febrilment i la nortamericana va ser la primera en aprovar-se. Això va passar al desembre, al final del 2020, aquell any maleït que tots desitjàvem acabar. Iniciat el 2021 es van començar a subministrar i aplicar les primeres dosis, però en un nombre merament simbòlic, la vacuna comen¬çava a arribar molt lentament. Massa, i molta gent moria dia rere dia.
Al senyor Víctor els pensaments li anaven pertorbant. Telefonava diàriament al seu metge, visitava les urgències, cada vegada amb diferents símptomes. El van sotmetre a diferents proves, incloses les de Covid-19. Fins que un dia va prendre una deter¬minació...
Ens trobàvem a principis del mes de febrer. L'assistenta Odilia va entrar de mati-nada al dormitori del seu cap per servir l'esmorzar com cada matí, però el senyor Víctor no hi era. Va pensar que s'hauria aixecat molt d'hora per pujar al seu despatx on tenia la seva biblioteca i ordinador personal. Eren les set del matí en punt. Va deixar la safata de l'esmorzar en una tauleta auxiliar a la banda del llit i es va dirigir ràpidament escales amunt. La porta del despatx estava entreoberta, però els llums apagats. El senyor Víctor no hi era. On estaria aquell home? Al jardí no podia estar doncs havia plogut fortament tota la nit, el matí era fred i encara regnava la foscor. Va recórrer les diferents habitacions de les dues plantes i els dos banys, temia trobar-lo en qualsevol lloc de la mansió, pensava que potser podia haver patit un atac i el trobaria estès a terra. Va baixar les escales i va sortir al jardí, va inspeccionar totes les raconades, darrere d'algunes plantes i en els voltants dels antics i frondosos arbres que cobrien el cel encara en completa foscor a aquella primerenca hora. Res, el senyor Víctor no apareixia per cap costat. Va recórrer de nou tota la planta principal i va pujar un altre cop a la zona superior. El despatx era molt espaiós, l'escriptori, una gran taula de fusta noble amb daurades potes figurant les urpes d'un lleó. Tots els objectes i papers guar¬daven un perfecte ordre sobre l'escriptori. Odilia, que quan netejava aquella estada sempre ho havia de fer en presència del seu cap, mai havia pogut aturar-se a examinar la gran quantitat de quadres amb pintures i dibuixos originals que cobrien les parets, excepte la que donava a la part posterior de la taula, plena de fileres de prestatges guar¬dant una important col•lecció de llibres. Així a simple vista, haurien uns dos mil exemplars, va pensar la fidel assistenta. Però ara no era el moment d'aturar-se con¬templant totes aquelles obres artístiques i escultures sobre diferents mobles de fina marqueteria. En una de les dues parets havien dos rellotges d'estil victorià perfec¬tament sincronitzats. Allà dins hi havia una autèntica fortuna en obres d'art. I segons havia escoltat en una conversa telefònica, en les parets havien penjades pintures de Nonell, Ramón Casas, i Santiago Rusiñol.
Odilia va sortir del despatx i va recordar que hi havia una petita porta on es trobava una estreta escala que conduïa a una espècie de mirador tancat. La porta estava amb la clau posada, així que va pujar amb l'esperança de trobar al senyor. Només set esglaons separaven aquell despatx-biblioteca amb el petit habitacle superior, situat a un tercer nivell de la casa. Una gran finestra davant d'un trípode que subjectava un telescòpic que probablement feia de terrestre i astronòmic. Seria una de les distrac¬cions d'aquell solitari personatge, li agradaria contemplar el bosc de dia i el firmament de nit.
Després d'examinar i recórrer diverses vegades tota la mansió, se li va ocórrer mirar l'interior del garatge annex a la finca, l'entrada s'havia d'efectuar per l'exterior. Odilia es va cobrir amb roba d'abric per protegir-se del fred. La persiana estava baixada i va haver de tornar a la casa per recollir un comandament a distància. Quan va tornar al garatge va veure que l'automòbil del senyor Víctor no hi era, un antic Volkswagen model "escarabat" de color negre, molt antic però molt ben conservat que gairebé sempre sortia amb el senyor Alfons al volant. Odilia va pensar que potser hauria anat a recollir-lo Alfons per portar-lo a algun lloc, i es va quedar més tranqui-la pensant que al migdia tornaria, abans de l'hora del menjar. Però van transcórrer diverses hores, i el senyor Víctor sense tornar. A les quatre de la tard va decidir trucar a l'habitatge de Alfons per preguntar-li on l'havia portat. Quina va ser la seva sorpresa quan es va posar al telèfon el mateix Alfons i li va dir que el senyor no l'havia cridat ni portat enlloc. Els dos van quedar consternats, a on hauria anat sortint d'aquella manera tan sigil•losa?
Va arribar la nit i aquell home sense aparèixer. Els seus dos empleats es van tornar a telefonar. Es van preguntar si havien d'avisar la policia. Era molt estrany tot allò i te¬mien que hagués estat objecte d'algun segrest o que hagués tingut un accident auto¬mobilístic. No trobaven cap explicació i a l'endemà se'ls va ocórrer telefonar a doctor Pons per si potser havia tingut alguna crisi o atac al cor i el metge havia acudit amb rapidesa per portar-lo a la seva consulta o a algun hospital. Probablement això seria el que va haver de succeir. Però la negativa del metge encara va augmentar el misteri. Què diantre li hauria ocorregut al senyor Víctor?
Als dos dies de la seva misteriosa desaparició ho van comunicar a la policia. Van acudir junts el senyor Alfons i Odilia a una comissaria dels Mossos d'Esquadra. L'agent que els va atendre després fer-los signar una denúncia amb declaració dels fets i un breu interrogatori els va tranquil•litzar. Els va dir que algunes persones d'aquestes edats i amb un principi d'Alzheimer de vegades agafaven el cotxe i desorientats es perdien. Els va preguntar si sabien quina quantitat de combustible portava el cotxe. El senyor Alfons va contestar que aproximadament el dipòsit havia de contenir uns vint litres. El mosso els va dir que esbrinarien en a la xarxa d'hospitals de la Comunitat s'hi havia ingressat algú, però que a data del dia no hi havia constància de cap accident de trànsit i que ja els avisaria quan tinguessin algun resultat de la investigació.
Van passar més dies sense cap resposta al misteri. Els seus dos empleats i el seu metge es posaven en freqüent contacte. Els va dir que l'última visita que va tenir va ser per un dels seus remitents quadres d'ansietat i la gran preocupació per la pandèmia, i que estava disposat a pagar el que calgués per aconseguir una vacuna. Aquells dies corrien les notícies que havien viatges turístics a un país àrab amb un pack amb vacuna inclosa. Van pensar que potser això seria el que hauria passat i ho van transmetre a la policia que a l'endemà van dir que per l'aeroport de Barcelona no hi havia sortit cap viatger amb els noms i cognoms del desaparegut, Víctor Hernández Martí. El misteri seguia, ja portava quinze dies desaparegut. Ni hospitals, ni accidents, ni cap familiar conegut o amistat a qui poder preguntar. Què li hauria passat a aquell home? No entrellucaven descobrir ni comprendre l'enigma. Fins que el doctor Pons els va proposar anar a veure una persona que podria ajudar-los per esbrinar el parador d'aquell home. Es tractava d'un antic amic que encara que ja retirat de la seva professió com a detectiu privat, segur que els donaria alguna bona idea.
Van anar a veure-ho. Es deia Nicolau García, era un home d'uns vuitanta anys d'edat encara que el seu aspecte representava tenir molts menys. El seu caràcter era jovial i afable. Els va escoltar amb gran atenció i els va preguntar als seus tres visitants que després de conèixer el perfil del desaparegut ja s'imaginava el que havia passat, i els digué: en uns dies els hi podré dir on es troba, i gairebé els podria assegurar que aquest home és viu, per el que m'acaben d'explicar crec que es tracta d'un cas molt fàcil d'esbrinar.
Al cap d'uns pocs dies van rebre una trucada del vell detectiu. Va ser molt senzill, els va dir, quan vostès van marxar del meu despatx l'únic que vaig fer és fer-me amb un llistat de les residències que ja rebien les vacunes, els vaig enviar a totes un e-mail i confirmant la meva suposició vaig rebre la contestació d'una sola d'elles en les que em comunicaven que no podia donar-me aquesta informació per respectar la privacitat dels seus clients. Vaig sospitar que allí es trobava el tal Víctor. A l'endemà vaig poder confirmar la meva sospita per altres vies, aquest home va esbrinar què residències es disposaven a administrar les vacunes i va decidir allotjar-se amb l'únic propòsit de rebre la tan anhelada vacuna. Els donaré el nom i adreça de la residència, però els aconsello que siguin discrets i no es posin en contacte amb ell. Ja veuran com molt aviat tornarà a aparèixer a casa seva, segurament poc després de rebre la segona dosis.
I així acaba el relat, posant en relleu la forta aprensió i angoixa que ha produït i segueix produint aquesta malèfica pandèmia que està assotant a una humanitat sencera.
FI