La meva terra, un autèntic paradís

La meva terra, un autèntic paradís


Avui, que ja tinc uns quants anys i soc pare de tres fills i avi de cinc preciosos nets, i amb moltes vivències acumulades a l’esquena, puc dir i assegurar que malgrat les adversitats i els entrebancs amb què em vaig topar a mitjan anys seixanta quan vaig migrar cap a aquesta terra catalana, com tantes altres persones andaluses, em sento d’aquí, més català que ningú. Estimo aquesta terra noble i encisadora que, en temps difícils, em va obrir les portes de bat a bat per poder sobreviure i criar els fills amb dignitat i sense mancances, em deia aquella tarda de diumenge primaveral el senyor Manel, un avi de la comarca, amb el qual vaig coincidir durant una de les meves passejades per un dels seus bonics entorns, on en aquell moment, la verdor dels seus camps i prats, el blauet de la userda, i la gran diversitat de flors silvestres ja feien presencia. Quina meravella!
En la seva narració, que es va allargar una bona estona, en Manel hi posà molt de sentiment i els ingredients necessaris per fer-la del tot interessant i atractiva. Jo, que soc una enamorada d’aquesta terra, d’aquest autèntic paradís, i en el meu temps lliure m’agrada escriure petites històries sobre fets, persones o coses que observo en el meu entorn, estava molt atenta a les seves paraules, i tenia les orelles ben obertes amb la intenció de poder arreplegar alguna cosa que em servís d’inspiració per a alguna narració o poema. I, ves per on, va tenir efecte, perquè, la seva història va donar peu a la meva ploma per escriure aquest conte curt, que m’ha portat fins a vosaltres, amigues i amics lectors. Un conte basat en uns fets reals, amb el qual pretenc, si no és molt demanar, fer un petit homenatge a la meva terra catalana, que estimo amb desmesura, i a totes aquelles persones que, com en Manel, amb el seu esforç i amb el seu bon fer han contribuït a fer-la gran i pròspera.


Pseudònim: Joaquima