La mare

LA MARE

Avui he anat a visitar a la mare.
—Nena! No et quedis plantificada com un estaquirot. Entra i tanca la porta.
Abans em feia molta ràbia que em digués “nena”. Ara em fa sentir alleujada... M'ha reconegut! Ens abracem i començo a plorar.
—Perdona'm, mama, perdona'm...
L'encarregada de la residència m'havia explicat que la manca de memòria de ma mare és a curt termini, però coneix a tothom i sovint rememora anècdotes del passat.
Un dia, se li va oblidar apagar el foc de la cuina i van haver de trucar als bombers. Els danys no van ser greus, però ens van alertar que el seu alzheimer progressava. La meva intenció, era portar-me-la al pis, però el Xavier em va descriure una situació catastròfica: «Què passarà si l'hem de deixar sola? Qui t'assegura que no torna a provocar un incendi?»
El mateix Xavier se'n va ocupar de buscar una residència. «Allà estarà ben atesa. Les instal·lacions son immillorables: jardí exterior, spa, habitacions individuals...»
Mai anàvem a veure-la «Aquests malalts, si els treus de la seva rutina, se senten confusos. Allà té les seves amigues i el seu ambient. Nosaltres seriem uns intrusos, potser ni ens coneixeria.»
Quan volia telefonar-la: «No, Estefania, no cal. Fa una estona he parlat amb la residencia. La teva mare estava fent “tai txi” i segur que ara fa una becaina. M'han dit que està molt contenta.»
I jo me'l creia.
La mare, des del primer moment, va clissar al Xavier. I com mai ha tingut pèls a la llengua li deia a la cara: «Noi, la meva filla sap molt bé que vol, no cal que decideixis tu per ella.» Ell, molt educadament, responia: «Senyora, ha d'entendre que tant la seva filla com jo ja hem parlat a fons sobre aquest assumpte, i els dos estem completament d'acord.»
Això pensava jo, en realitat, era pura manipulació.
Avui he pogut parlar a fons amb la mare. Torna a ser la persona referent que em fa veure les coses clares.
—Nena, mai has de dependre de ningú. Només tu ets imprescindible per tu mateixa. Espero que t'hagi servit d'escarment.


Pseudònim
Estefania Guerra