La maledicció

La maledicció

Els parpellejos dels rotatius banyaven el carreró amb tons d’irrealitat. Encara a la porta, vaig alenar profundament i el fred de la nit va xiular per sobre del gebre de la meua ànima. Em vaig pujar les solapes de l’abric i em vaig esmunyir per baix de la cinta policial, esquivant la multitud de curiosos que s’amuntegaven enfront del portal. Havia d’allunyar-me d’aquell escenari infernal, quant abans millor.
Vaig entrar al pis sense encendre cap llum. A través de les finestres, els llums de neó del carrer inundaven el saló i em van guiar fins el moble bar. Vaig donar gràcies per aquella ampolla oblidada, vaig omplir el got a cormull i me’l vaig beure d’un glop. Tot fou inútil. No vaig aconseguir trencar al pit la cuirassa de gel brut que m’angoixava i vaig assecar una trista llàgrima que cercava, com jo, alguna sortida a la pena.
Les estrelles s’apagaren i un dimoni s’encengué al lluminós de l’antre sobre el que visc. Quan vaig tornar a omplir el got, el fons groc del licor es va fer roig i les imatges de la nit aparegueren, nítides, davant dels ulls. Un fàstic profund em va assaltar per sorpresa, tot provocant-me unes arcades intenses que van acabar fent esgolar el meu estómac pel comú.
Vaig haver de recordar-me per què estimava el meu treball i vaig pensar en la cara d’eixe maleït maltractador en entregar-lo als polis. Ni la dona ni la nena podrien sentir-se mai més sanes i estalvies però me n’asseguraria que ell tampoc poguera veure mai més la llum del sol. Com amb una píndola, em vaig ajudar d’un darrer got de licor per tragar-me la maledicció del detectiu: per fer bé la meua feina, abans havia de morir algú i mai no era el dolent de la peli.
Em vaig estirar al sofà a esperar un nou dia. Tenia factures per pagar i sempre hi hauria un nou assassí de dones per caçar.


Pseudònim: Joan Alemany