La mala sort

Ets un apassionat dels contes de Cortàzar. El darrer que n’has llegit, “Manuscrito hallado en un bolsillo”, t’ha ben captivat. Tant que et proposes de reproduir-lo al metro de Barcelona —a primera vista més prosaic que el de París— perquè te’n saps gairebé tot l’entramat laberíntic i en coneixes bona part de les sortides.
Agafes la vermella a Bellvitge, t’asseus i deixes que comenci el joc. Aviat trobes la teva Magrit, de cabells negres, pentinats en diagonal sobre el front. Ha pujat a Torrassa. Pel Mercat Nou ja t’ha clissat i heu creuat les mirades furtives a través del vidre mirall. Has esbossat el pla, transbord a Catalunya cap a la verda direcció Montbau, parada Vallcarca, sortida República Argentina, en direcció cap al pont. L’atzar et somriu i la Magrit segueix tots aquests passos.

En aturar-se al bar et veus obligat a presentar-te (així va el joc) i, al nom de Magrit, ella et respon amb un somriure que no, que es diu Eva, però que ha estat un bon intent. La conversa s’allarga, es fa de nit, s’acaba l’horari del metro i et convida a casa a fer un mos. Només entrar al pis t’arramba contra la paret del rebedor. Us morregeu amb avidesa. Aviat et posa la mà per dins del pantaló i t’engrapa l’erecció presonera. Et somriu, entens que contenta pel que ha palpat, i mossegant-se el llavi t’estira cap a l’habitació on us espera un llit de matrimoni desfet. Amb una habilitat sorprenent es treu les calces, s’estira amb les cames obertes i et dirigeix la boca al seu sexe humit, amb gust de maracujà madur. Aviat et demana que entris i li facis l’amor de totes les maneres que sàpigues. I tot és tal com havies previst abans de començar aquell viatge: casual, precís.

Et despertes a les tres del matí. Ella dorm extasiada al teu costat. Calcules que el nit bus passarà a un quart. Et vesteixes en silenci mentre observes un manyoc de papers, escrits a mà, que sobresurt d’una butxaca dels texans de l’Eva. Tot i la penombra pots llegir-ne el títol: “Manuscrito hallado en un bolsillo”.