LA LLUNA, LA PRUNA...

Un relat de: MariaM

No em venia gens de gust d’anar a la festa, no em calen excuses; si era allà, ningú en tenia la culpa, tan sols jo.
Havia estat fora molt de temps. En tornar, gairebé no reconeixia la meva petita ciutat; mirava la gent als bars i a les botigues, i vagarejava desconcertada. Fou en mig de la gent i d’aquest desconcert, que ens vam topar amb en Nico. Justament així, quan ell sortia d’un bar, desmanegat com sempre, i no vam poder evitar el xoc. Tampoc, en aquell moment, se m’acudí refusar la invitació a la festa. Era a la casa familiar, de son pare, com de costums. Els costums, pel que semblava no havien canviat amb el temps; era allà als afores on estava la torre i on amb la colla celebràvem els “guateques”.
Ara, sonava la música i la cridòria, una i altra, tal vegada diferent d’aleshores; en Nico, però, estava igual. Me’l mirava amb un got a la mà. Vaig deixar passar una bona estona. Ja no coneixia gairebé ningú. És tot el que podia fer, guaitant embadalida, per com s’anava abraçant amb totes les dones que se li acostaven cada cop més desenfrenades.
La música era ensordidora i el ball frenètic. Aquelles espectaculars aranyes de cristall, titil·lant, semblava que s’haurien de desprendre del sostre en qualsevol moment. Potser m’ho imaginava tot allò; potser havia estat engolida en el túnel del temps. Potser, però, ja teníem una edat. Com que m’avorria, vaig optar per fer unes quantes voltes a la casa.
El jardí, magnífic i ben cuidat, estava més frondós que mai; les plantes, arbustos i arbres creixen, també es fan grans. Me’l coneixia prou. Amb en Nico ens ho havíem passat molt bé; els amics tenien coll avall que acabaríem junts. Jo n’estava força d’ell; a l’enamorament, però, el superà el seny, ja era així de joveneta, massa sensata per l’edat; digna em va dir un...no sabia com prendre’m-ho, certament.
En Nico, es portà bé, pel que fa a la meva negativa de continuar endavant; inclús feu com si se li escapés la llagrimeta. No me’l cregué del tot, però; era massa pel seu ego.
La trobada inesperada ha estat la primera en anys, d’aquí que m’hagués sorprès la invitació i l’hagi acceptada. Inclús, m’ha semblat com un xic emocionat, es clar que, vist el cas que m’ha estat fent, diria que tal vegada em castiga. Em pregunto perquè ningú, com diu, l’ha estimat mai. Ben mirat, una mica especial i rancuniós, sí, que n’era.
Havia arribat la mitja nit, d’una nit que la lluna, la pruna, no hi era, d’una nit sense lluna, i jo m’estava sola en aquell jardí, divagant sobre el present i sobre el passat... La lluna, la pruna, ves tu! Mentre ara sonava música de la nostra època d’adolescents, entre el fullatge m’ha arribat l’espetec del tap de cava en treure’l de l’ampolla i m’he afanyat a entrar a la casa. Suposadament, era l’hora del brindis, per bé que no sabia què es celebrava.
M’he adonat que tothom era dempeus, fent rotllana a redós de no veia què. Un silenci de mort m’ha corprès.
Silenci de mort. Ho deia per dir, però, dissortadament, ho havia encertat. En Nico, era estès damunt del parquet. La cara roja, sangonent. La dona amb qui ballava en aquell moment continuava, també a terra amb les cames cenyides a la cintura d’en Nico, en el que fou el seu darrer giravolt. En un gest ràpid, s’havia tret ,una pistola de la butxaca, i es disparà un tir.
L’espectacle era horripilant. Tots ens havíem immobilitzat; l’amic metge, inclòs, tardaria uns instants en dir-nos que era mort. Jutge, forense, policia, ho confirmaven després. Molt després, abandonaven la casa.
Me’n vaig anar sola, a peu. El cap em bullia. El cor em bategava amb esforç. No hagués pogut compartir amb ningú les meves emocions. S’havia disparat el tret. Ell! Per què? Era cert que mai l’havien estimat? I, sobretot, havia estat premeditat de llevar-se la vida just aquell dia? Mor un altre dia, Nico...
Em costaria treure-m’ho del cap. Em venien al pensament les paraules i sensacions que havia sentit unes hores abans; potser m’ho imaginava tot allò.
Vaig arribar a casa trista i desconcertada. La nit, la lluna, havia continuat sense deixar-se veure. Va ser una nit sense lluna.
La lluna, la pruna, vestida de dol....

Comentaris

  • Suïcidi: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-02-2022

    Un relat molt ben reeixit, on trac a conseqüència que en Nico se'n va suïcidar. Amb una malenconia i sentiments horrorosos. M'ha agradat la seua totalitat.
    Realment terrorífic.
    Et comente que això de posar, tu mateixa, el títol del comentari que t'ha posat un altre, per a comentar-te i així li contestes tu donant-li les gràcies i la teua opinió, no està bé, que ho fases així. És augmentar-te comentaris tu mateixa. Qui t'ha comentat no anirà a la teua pàgina per a veure la resposta que li has dit. Jo per a donar-te les gràcies, quan em comentes, vaig a la teua pàgina i t'afegisc un nou comentari i així queda completa la resposta a llegir un relat.
    A mi, em van cridar l'atenció per donar "les gràcies", en la meua pàgina i es deu fer d'aquesta manera. Així que, no tornaré al teu relat "La lluna, La pruna", per a veure si tens resposta per a mi.
    Gràcies de tot i una abraçada...

  • Atlantis | 17-02-2022

    Un relat trist i dur.
    Aquesta cançoneta que tantes vegades em cantat...sense saber-ho parla de la solitud. Ben lligada en el relat.

    Gràcies pe comentar-me.

  • El dol.[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-02-2022

    No parava de pensar en "vestida de dol" que segueix al títol.
    Un relat ben trist, duríssim. Aquesta manera de venjar-se sent la víctima expressa tanta rancúnia com impotència, unes ganes de fer mal sent el que més en pateix. Tot és trist i fosc en aquest relat. Un final sense esperança, que ha matat tota esperança.
    El tema i la manera d'explicar-lo m'han agradat molt.