La llibreta vermella: Tretzè capítol: Quan arriba el Nadal, em poso transcendental

Sóc d'aquell reduït grup de persones a les que no els agraden aquestes festes. De tant en tant he trobat algú, generalment articulistes de diari, que argumenten el seu rebuig a aquestes dates. Uns critiquen el consumisme d'aquests dies, altres confessen que els envaeix, en aquestes jornades de sol escàs i desdibuixat i nits eternes, una profunda tristesa. Jo estaria en aquest segon cas. Com ja he apuntat abans és possible que aquesta melangia continuada estigui provocada per aquest domini de la foscor que senyoreja els primers freds de l'hivern. També és molt probable que m'hagi d'apropar a la meva infància per arribar a comprendre aquesta pàtina que em cobreix, una mena de nostàlgia que em deixa en un estat catatònic i absent.

No tinc cap record traumàtic de la meva infància relacionat amb el Nadal, o al menys si va existir ha passat directament, o amb els anys, a l'inconscient. Sí que tinc una imatge gravada o una marca profunda que té referències literàries. Els meus pares em compraven el "Pulgarcito", una publicació de còmics de l'editorial Bruguera coneguda de sobres per qui tingui més o menys la meva edat. A part dels personatges habituals (Mortadelo i Filemón, Carpanta, Zipi y Zape, Petra, Don Pío, las germanes Gilda, Anacleto...) hi havia sempre una historieta que adaptava algun clàssic de la literatura universal, com ara L'illa del tresor, Moby Dick, Viatge al centre de la Terra...Pels voltants de Nadal, Bruguera editava l'almanac (així l'anomenava) de l'any proper. Era un volum més gruixut que els habituals i contenia unes històries més llargues o personatges nous. Un any, varen fer una adaptació del famós "Conte de Nadal" de Dickens. La visió dels tres fantasmes que visiten al protagonista, el del passat, el del present i el del futur, aquest darrer ensenyant-li la seva pròpia tomba em va quedar gravada profundament, de tal manera que ara mateix conservo el record inesborrable de la història i dels dibuixos que formaven part de la historieta.

No sé si aquest fet va influir poderosament en la meva vivència dels Nadals posteriors. Dickens era un escriptor excel·lent però amb una certa inclinació per les històries truculentes. Havia, de fet, escrit algun conte de terror. No crec que incloure el "Conte de Nadal" en una revista infantil fos una bona elecció, encara que la moralitat de la història és tan indiscutible que representa un avís per a navegants de que el mar de la vida no sempre serà calmós i planer. El fet és que cada vegada que arriben aquests dies sento, de sobte, el pas del temps a través del record dels Nadals de la meva infantesa, em tanco en mi mateix (estat que noten immediatament les persones del meu entorn) i com si d'una letargia es tractés miro de passar el mal moment com puc, generalment pensant que aquests dies tenen vint-i-quatre hores com els demés (un fet totalment relatiu ja que en aquestes jornades el temps sembla estirar-se com un xiclet) Per sort l'arribada del nou any, després d'una nit de disbauxa cada vegada més patètica, em revifa una mica i només el dia de Reis em produeix una fiblada de nostàlgia que desapareix ràpidament quan arriba el dia set.