Cercador

Llista categories

La llibreta vermella: quinzè capítol: la iaia

Un relat de: copernic

Sempre que penso en la meva àvia paterna, la veig asseguda, plorant davant el televisor que teníem al menjador de casa. El seu no era un plor de pena, conseqüència d'un fet luctuós. El meu avi havia mort feia una colla d'anys ja i a la meva família, per sort, feia temps que no passava res que ens trasbalsés. El seu era un plor de sensibilitat, d'empatia, de solidaritat, que es vessava incontenible sobre tot quan a la televisió parlaven de qualsevol esdeveniment en el que s'hagués mostrat la bondat de les persones. Llavors a la meva àvia se li humitejaven els ulls i per les arrugues de la seva cara lliscaven dues o tres llàgrimes escadusseres. A vegades em pregunto si aquella sensibilitat que demostrava la meva àvia davant la pantalla no era una tímida manifestació d'un gen artístic que, posteriorment es va revelar sense complexos en uns quants membres de la família. La meva mare, la meva germana i jo li dèiem la iaia. Sé que el meu avi va morir entre 1920 i 1930. L'àvia, que ens va deixar un estiu de principis dels anys 70 es va passar més de quaranta anys vídua, amb tres fills per mantenir. Per tirar endavant va haver de treballar a la duana. La seva feina consistia en posar unes etiquetes als vins i licors d'importació, segell que garantia que la mercaderia havia pagat els impostos corresponents.

La iaia sempre anava de negre. Fins i tot, quan es posava el davantal per feinejar, aquesta peça de roba també era del mateix color.. Era baixa, no massa grassa, els peus sempre inflats, les cames embenades, amb la cara plena de berrugues i un posat que reflectia un patiment constant. Tenia el cabell recollit en un monyo que subjectava amb un passador. De vegades penso que concentrava en el seu rostre totes les penes i les desgràcies del món. Semblava un avís per a navegants de que les coses, en la vida, no sempre surten com les has projectat. La meva àvia, amb el rostre greu i sever, simbolitzava la cara oculta de la lluna, l'ombra, la seriositat i el rostre menys amable de l'existència. Arrossegava la condemna de la seva viduïtat amb una resignació serena però tràgica, com si fos conscient de que tot el temps que havia viscut sense el seu marit constituïa una llarga espera, una interrupció dràstica dels seus somnis, una pròrroga no demanada de la vida que, en el fons anhelava acabar.

Comentaris

Afegir comentari

viure i morir[Ofensiu]
Onofre | 20-10-2011 | Valoració: 10
Mentre va viure la teva avia va viure el teu avi.
I mentre tu visquis l'avia teva viurà.
Càlid[Ofensiu]
angie | 25-10-2010
Llegir la teva llibreta vermella és rebre el caliu dels mots ben trenats. Aquest capítol em sembla tan proper i tan llunyà alhora que m'és difícil de comentar. Sembla com si fos capaç de veure "la iaia", d'haver-la conegut, gràcies a les acurades descripcions físiques i emocionals que ens convides a llegir.
M'hi agrada aquest picar l'ullet al gen artísitc familiar, sobretot prenent atenció a la imatge de la iaia llagrimejant davant el televisor...

Petons!
Relats estimats[Ofensiu]
Frèdia | 12-10-2010
Moltes gràcies pel comentari que m'has deixat. Encara tinc la pell de gallina. Em passa com a tu amb La llibreta vermella. Hi ha relats que t'estimes més que altres per la raó que sigui. A Miss Stapleton, jo li tinc un afecte molt especial perquè em va sortir després de molt de temps sense escriure i, d'alguna manera, em va retornar la fe, em va fer pensar que encara tinc històries per explicar. Jo també celebro la retrobada.
Una abraçada,
Fredia
Deute pendent[Ofensiu]
Frèdia | 12-10-2010
Des de fa temps era conscient que tenia un deute amb la teva llibreta vermella. Avui, he mirat de saldar una part. He començat pel final i he anat llegint enrere i m'he aturat al vuitè capítol, més que res per no oblidar-me de tot el que volia comentar-te. Sempre m'han atret els dietaris, els llibres de memòries. Penso que no són gèneres fàcils, que mantenir el lector enganxat costa i costa molt. Recordo haver gaudit moltíssim llegint el Quadern gris del mestre Pla. I he reconegut en els capítols llegits les virtuts que em van fer tan amè aquell quadern. Hi ha descripcions plenes de bellesa, simples, nítides i alhora molt potents. "Taure, signe de terra", és pura poesia. "L'empremta d'un instant" i "El tren, sempre el tren" són capítols d'una gran profunditat que conviden a la reflexió. La Brigitte ens retorna al moment dolç de l'adolescència, quan es desperten tots els sentits alhora. Tots tenim una Brigitte o un Jordi, per citar un nom, en les nostres vides. Jo recordo quan tenia quinze anys haver-me quedat sense dinar perquè a aquella hora pel carrer de casa hi passava un noi guapíssim. Encara no sé com ensarronava la meva germana perquè em fes companyia mentre l'esperava. I la teva àvia és una mica l'àvia de tots. No tenim més remei que afegir-nos al teu homenatge i estimar-la, perquè ens la fas estimar com si fos la nostra. Saps, Copèrnic, ets un escriptor com la copa d'un pi, d'aquella mena d'escriptors discrets, que no fan soroll per recaptar audiència però que deixen un pòsit a la memòria i no s'esvaeixen com el fum quan el màrqueting fa figa. Val la pena tornar a rondar per aquí per llegir anotacions tan esplèndides com les de la teva llibreta vermella.
Em quedo amb la imatge [Ofensiu]
llacuna | 11-10-2010 | Valoració: 10
de les llagrimes lliscant entre els solcs de la pell, aigua carregada d'informació trista que es queda a la superfície i fa la imatge severa i carregada de tot com tu bé expliques

l´Autor

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

389202 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Afegir a preferits

Biografia:

Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >