La llibreta vermella: Onzè capítol: El tren, sempre el tren

Una de les il·lustracions que més recordo dels llibres de la meva època escolar mostrava una estació de tren dels anys 20 ó 30. El dibuix estava imprès en una de les pàgines d'un llibre de francès, el famós Perrier. El gravat reproduïa tots els elements de l'entorn ferroviari: Les taquilles, la sala d'espera, les andanes, els maleters, els imprescindibles rellotges. Es podien veure també homes amb barret i una senyora amb un abric de pell que portava un gos petit lligat amb una corretja. Hi havia una màgia especial en aquelles imatges que m'alliberava de la mediocritat trista, grisa, opressora de l'escola. Era un crit de llibertat amb el silenciador posat, un rebuig dels límits físics d'aquell indret, materialitzat en la visió suggeridora del viatge. Sempre he sentit una fascinació especial pel ferrocarril, potser per haver nascut i viscut en un poble amb estació internacional, potser perquè el meu pare hi treballava i sentia una autentica passió pels trens. El cas és que sempre he identificat tot aquest món amb el viatge, amb l'aventura, amb l'evasió definitivament. I aquest fet podria ésser més explicable si es considera que Portbou ocupa una vall no massa ampla rodejada per muntanyes de més de tres-cents metres, cosa que produeix una sensació de clausura bastant desagradable. El tren era doncs, en la realitat i també, com a metàfora, el mitjà per escapar de tot aquell entorn petit i aclaparador, l'instrument necessari d'una fugida imprescindible per deixar enrere aquella mena de presó natural que només tenia, com a única sortida, l'estreta línia de l'horitzó.

"A Portbou es va escapar un bou. A Colera li anaven al darrere. A Llançà el varen atrapar, i a Vilajuïga se'l varen menjar" No sé si el final de la rondalla és exacte però els meus progenitors me la feien recitar quan era molt menut. D'aquesta manera m'aprenia les primeres estacions de la línia de Barcelona. Més endavant, el meu pare em feia memoritzar, en una mena de joc, totes les parades fins a l'estació de França. Com tantes coses apreses en aquell període, he oblidat la seqüència que em portava en aquell viatge imaginari cap a la capital del meu país. Fins a Girona però, les recordo totes, perquè he fet servir el tren una infinitat de vegades en aquest trajecte. De les altres estacions en podria dir el nom, situant-les amb més o menys precisió, però sense exactitud. En un altra ocasió he parlat de l'encís de les estacions abandonades. Ha estat un primer tast de la meva dèria, que comparteixo amb molta gent. Si no fos així, no existiria el Museu del ferrocarril, a Vilanova i tantes associacions que es mouen al voltant d'aquest món. El tren té massa elements simbòlics i metafòrics com per no suscitar en moltes persones una atracció irresistible, inexplicable, que només troba un alleujament sensible en contacte amb els elements ferroviaris. És aquesta mateixa incapacitat per descriure aquesta passió la que fa que l'obsessió es visqui a un nivell exclusivament inconscient, arcaic. Conec persones que, sense haver de viatjar, passen hores i hores en les estacions, embadalits, en un estat de consciència proper a la meditació transcendental. L'incessant anar i venir de viatgers, el tràfic de mercaderies, les vies que es perden en l'infinit. Hi ha alguna imatge més poètica, més suggeridora que dos carrils trobant-se en l'horitzó? El tren és una invitació permanent a l'escapada, a l'aventura, a la recerca d'una nova vida. Els somnis van sempre sobre rails, el viatge sempre té un punt de misteri i inseguretat però també d'esperança. La vida és un trajecte desconegut, però atraient.