La llibreta vermella: catorzè capítol: Brigitte

L'estiu del 73 no va ser especialment calorós. Tampoc va succeir cap esdeveniment de gran importància en la meva vida. Els dies de la canícula transcorrien en el llanguiment més absolut. Només els jocs de platja, les migdiades de despertar xafogós i l'estudi de les dues assignatures que m'havien quedat per a setembre em distreien i m'ajudaven a suportar aquells llargs dies de sol inclement que s'arrapaven a la pell, fins que la benignitat de la nit et venia a rescatar d'aquella aclaparadora sensació d'estar literalment fos amb l'asfalt. Jo era llavors un preadolescent esquifit i tímid, al qual la fortuna havia obsequiat amb una colla d'amics en la que em sentia a gust i que complia la protectora funció de xarxa salvadora en la corda fluixa en la que em movia, un fil de teranyina fràgil i delicat que anava des de les faldilles de la meva mare fins a la intrèpida aventura dels meus primers afers exteriors.

No recordo quin dels meus companys ens la va presentar, qui tenia el privilegi de conèixer prèviament aquella bellesa però el primer dia que vaig veure la Brigitte em vaig adonar que alguna cosa en mi havia canviat. Mai fins llavors havia experimentat res semblant. Aquestes coses arriben sobtadament. En un moment prens consciència de que t'has fet gran i apareix el primer enyorament, l'esbós d'una fiblada de nostàlgia, la dolorosa revelació de que el món bucòlic, embolcallat en cotons de la infància ha quedat definitivament enrere. La Brigitte era morena, molt morena, amb la pell colrada per tots els sols del món. La cabellera llarga, del color de l'eben, els ulls profunds, inabastables, la boca mostrava unes dents d'anunci de dentifrici i el cos semblava esculpit pel mateix Miquel Àngel, si els cànons estètics del Renaixement haguessin sigut els mateixos que els de principis dels anys 70. Només va venir tres o quatre estius amb la colla. Després va desaparèixer i no l'he tornat a veure mai més. La seva imatge doncs no ha quedat malmesa i per a mi s'ha mantingut intacta, en un lloc d'honor entre les deesses del meu Olimp particular, mitificada per sempre.

Tot i el seu nom, aquella preciositat que va despertar els nostres instints no era una turista francesa de les moltes que s'hostatjaven en els hotels del poble, si no la neboda de l'universitari que ens donava les classes de les assignatures suspeses. Alguna vegada, mentre el seu oncle intentava (sense gaire èxit) que la meva ment s'il·luminés i entengués finalment els arcans significats d'una fórmula o d'una equació, l'havia vist només coberta amb un biquini imitació de pell de tigre a través d'una cortina entreoberta. Em resultava molt difícil concentrar-me en les matemàtiques i en la química mentre aquell objecte de desig es passejava mig nua per la casa on intentava maquillar una mica els desastrosos resultats d'aquell curs.

Aquell estiu va ser el primer en el que vàrem tenir companyia femenina. La Brigitte va portar les seves amigues i els jocs de platja varen perdre la seva innocència per convertir-se en un pretext amb el qual poder acaronar de manera fugissera cada vegada més i més centímetres quadrats de pell. Tot i així, encara que tots teníem més o menys la mateixa edat, elles, més desenvolupades (en tots els sentits) gaudien d'un avantatge clar que aprofitaven per desplegar tota la seva coqueteria i riure's de nosaltres que tot just sortíem de l'ou. Aquell any va quedar inaugurada l'etapa dels "ligues", amb una temporada oficial que durava fins que començaven les classes. La glòria, l'honor i el reconeixement social constituïen la recompensa que esperava als més agosarats que s'emportaven de record, com a ajuda per a suportar un altre curs llarg i avorrit, el regust salat i carnós dels llavis d'alguna estiuejant.