La llengua agonitza al País Valencià (David contra Goliat)

No és gens nova l'afirmació que el català a les terres valencianes es troba en perill d'extinció (com també sovinteja aquest comentari a Catalunya i les Balears). Ja a la primeria del segle XX els especialistes de la llengua donaven per perduda la llengua al País Valencià. Massa pessimistes tenint en compte que encara reix sobrevivint un segle més tard, que s'ha introduït parcialment a l'ensenyament públic obligatori (si bé més de forma simbòl.lica) i que ha fet acte de presència als mitjans de comunicació (cada volta menys). Nogensmenys, amb l'estrena de la nova centúria sí que tenim més que sobrats motius per ésser agorers i témer per una irreversible i rauda desaparició. Per què? La causa són unes coordenades socials i culturals sense precedents contra les quals el valencià esdevé més que mai un afeblit David abocat a una lluita desesperada en contra de moltíssims Goliats. Tractaré d'argumentar la consistència d'aquest perill amb un esperit de síntesi un tant insultant degut a la complexitat del conflicte. Cal advertir a la bestreta que les raons que ara expose estan interconnectades, la qual cosa accentua més la gravetat de l'assumpte:

1.La globalització. Que molts cops hauria de ser entesa com "nord-americanització"i, a més en un context ibèric, "recastellanització". La llengua està combatent molts anys front al castellà i fent uns esforços, Reinaxença ençà, per depurar-se contra elements espuris en una tasca que ha patit daltabaixos. A aquesta castellanització s'hi superposen una nova onada d'anglicismes que vindrà reforçada per la implantació més sòlida de la llengua de Shakespeare en el sistema educatiu espanyol. Hi caldria incloure la migrada presència del valencià en els mitjans de comunicació. A Canal 9 moltes voltes la valencianitat dels programes sols es veu reflectida en el títol dels mateixos car tot el contingut és en castellà. Sort que tenim Punt 2, un canal cultural i qualitat però que, com sol succeir, només té un públic molt reduït (quelcom similar a La 2 de TVE.)

2.L'educació. Com esmentava suara, la introducció del valencià ha sigut molt simbòl.lica en aquest àmbit. Aquesta descansa sobre les assignatures de "Valencià. Llengua i literatura" i "Coneixement del medi". Poc més. Les línies en valencià són molt minses en l'oferta educativa i a penes es troba prou demanda (només un 25 % de les places a l'ensenyament). Res a veure amb la política d'immersió lingüística a Catalunya (i molt prompte al País Basc.)

3.Els polítics. No cal expressar la nul.la preocupació del govern actual. De vegades pareix que fan ostentació de la llengua com un residu folclòric. A la ciutat de València es fa inexistent en no tindre la molèstia de fer-lo present en la majoria dels actes públics i culturals. Cal afegir com s'han confabulat moltes voltes amb el seccessionisme lingüístic fins hissar-lo com a bandera ideològica. Amb açò tampoc voldria fer necessàriament apostolat del nacionalisme perquè crec que és urgent deslligar la llengua de connotacions polítiques. Encara que reconec que la preocupació pel valencià varia ostensiblement d'una força política a una altra, la llengua no és sempre qüestió de votar un partit. Molta gent, com l'autor d'aquest article, no combrega amb el nacionalisme però pregonem l'ús del valencià en tots els camps on podem.

4.La immigració. Tots els meus respectes cap a aquest col.lectiu que s'ha vist obligat a abandonar-ne les arrels en contra de la seua voluntat com tants valencians van fer dècades arrere. De vegades, certa gent troba certa complaença assenyalant-lo amb dits acussadors i comentaris insidiosos. No obstant, el problema no radica en la seua actitud envers la llengua sinó que s'han trobat amb un clima massa lax respecte de la importància d'aprendre la llengua (com amb els altres immigrants espanyols d'altres províncies durant el franquisme i en l'actualitat). Ni tan sols des de les institucions se'ls convida a ser partíceps dels costums valencians (excepte les falles). De retop, s'han limitat a superposar-se a la massa castellanòfona preexistent fins fer-la progressivament més aclaparadora.

En resum, també podria afegir molts més punts que de forma directa o indirecta s'entecreuen amb els anteriorment esmentats. Comptat i debatut, de resultes a aquesta cruïlla de factors, les estadístiques reflecteixen una desolant davallada de l'ús de la llengua a les comarques considerades històricament valencianoparlants. Segons dades de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, l'any 1989 el 45'8 % tenien com a llengua preferent d'ús el valencià, mente que el 2008 és només d'un 32'3 %. En només nou anys ha baixat un 13'5 %. Trobe que mai havia sofert una baixada tan palesa en la seua història. Senyores lectores i senyors lectors valencians, alguna cosa haurem de fer...