Cercador
La Laia i la Naila
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Laia i la Naila es van enamorar -sense saber-ho...i sabent-ho- una nit de lluna sencera en què un grill supervivent d'una massacre en un camp cantava l'alegria i la pena omplint el cel de sons que esclataven en forma de nous estels.
La Laia es va despertar a dos quarts d'una. Va flairar el coixí: olor de mantega pròpia, quin plaer. Es va llevar amb els trenta-dos anys que demanaven estirar la carcassa inquieta alhora que l'esperit s'igualava a l'astre de la nit.
Temperatura temperada que va permetre que anés descalça i despullada, com els miols autèntics de gats salvatges en la llibertat de les teulades.
De la terrassa estant, es fixà en la mola obscura d'unes capçades vegetals, cervells d'arbres, misteriosa imatge.
Una tovallola grossa que penjava de l'estenedor, amb un cop de vent inesperat, li va pentinar el rostre amb un toc aspre-dolç.
Va ser després d'allò que la Laia va poder llegir el missatge que l'espessor fosca del conjunt de branques i fulles li enviava: 't'estimo'.
Va estirar els braços amunt, amunt. Amb els dits feia com si recol·lectés estrelles, que agafava delicadament. I cap el cistell de l'ànima que s'obria àvida d'aquelles llums sagrades.
El silenci era el grill i els espaiats miols. El silenci encerclava el moment amb un mot: felicitat.
La Naila meditava en el cul menut d'un pati esquifit, entre decadent i abandonat, espai òptim per a la seva essència. Darrere seu, un traster on feia mesos que hi habitaa, entre un caos necessari d'objectes i acumulació de pensaments. La Naila, al vespre, feia neteja mental amb l'escombra de la pau: pensar que pensava que no pensava. Així, els quaranta-un anys es calmaven per tot el que portaven, del signe que fos. Que reposessin records i emocions, sentiments, aventures i desventures. Mantenir apaivagat el recó del pretèrit. Va apartar un núvol de mots:
-Gràcies, dia, per existir la nit. Sense ella moriria per 'massa dia'.
I un altre:
-No dormir pel que s'hagi fet. No dormir pel que no s'hagi fet.
I, per acabar, reduí un tercer grup de paraules, que transportaven la resposta:
-Saps que és l'equilibri.
Llavors, un aire pessigollaire bufà el dit gros que sobresortia d'un dels mitjons foradats que duia i que semblava una cuca trapella amb ganes de ballar al ritme enganxós, monòton i incessant del grill.
Les dues dones, empeses per la força d'aquella bestiola nocturna (seria un arquetip?), van haver de posar-se una bata (la Laia, de ratlles; la Naila, de quadres) i sortir al carrer.
A buscar-se.
Quan es van trobar la ciutat de províncies encara consumia somnis que qualsevol dia pagarien amb impostos. Elles començavent un tram comú en una existència més onírica, més màgica, perdent alguns cargols de la closca, alleugerint la ment. Un cop a terra, aquells cargols van lliscar i van marxar fent caminets de bava platejada fins que, cansats, es van arraulir dins les closques en un lloc que no es podia dir. Les dues dones havien buidat massa raó i massa lògica i amb aquell benestar, amb els engranatges relaxats, un neguit tebi les abraçava.
Amor.
La Laia es va despertar a dos quarts d'una. Va flairar el coixí: olor de mantega pròpia, quin plaer. Es va llevar amb els trenta-dos anys que demanaven estirar la carcassa inquieta alhora que l'esperit s'igualava a l'astre de la nit.
Temperatura temperada que va permetre que anés descalça i despullada, com els miols autèntics de gats salvatges en la llibertat de les teulades.
De la terrassa estant, es fixà en la mola obscura d'unes capçades vegetals, cervells d'arbres, misteriosa imatge.
Una tovallola grossa que penjava de l'estenedor, amb un cop de vent inesperat, li va pentinar el rostre amb un toc aspre-dolç.
Va ser després d'allò que la Laia va poder llegir el missatge que l'espessor fosca del conjunt de branques i fulles li enviava: 't'estimo'.
Va estirar els braços amunt, amunt. Amb els dits feia com si recol·lectés estrelles, que agafava delicadament. I cap el cistell de l'ànima que s'obria àvida d'aquelles llums sagrades.
El silenci era el grill i els espaiats miols. El silenci encerclava el moment amb un mot: felicitat.
La Naila meditava en el cul menut d'un pati esquifit, entre decadent i abandonat, espai òptim per a la seva essència. Darrere seu, un traster on feia mesos que hi habitaa, entre un caos necessari d'objectes i acumulació de pensaments. La Naila, al vespre, feia neteja mental amb l'escombra de la pau: pensar que pensava que no pensava. Així, els quaranta-un anys es calmaven per tot el que portaven, del signe que fos. Que reposessin records i emocions, sentiments, aventures i desventures. Mantenir apaivagat el recó del pretèrit. Va apartar un núvol de mots:
-Gràcies, dia, per existir la nit. Sense ella moriria per 'massa dia'.
I un altre:
-No dormir pel que s'hagi fet. No dormir pel que no s'hagi fet.
I, per acabar, reduí un tercer grup de paraules, que transportaven la resposta:
-Saps que és l'equilibri.
Llavors, un aire pessigollaire bufà el dit gros que sobresortia d'un dels mitjons foradats que duia i que semblava una cuca trapella amb ganes de ballar al ritme enganxós, monòton i incessant del grill.
Les dues dones, empeses per la força d'aquella bestiola nocturna (seria un arquetip?), van haver de posar-se una bata (la Laia, de ratlles; la Naila, de quadres) i sortir al carrer.
A buscar-se.
Quan es van trobar la ciutat de províncies encara consumia somnis que qualsevol dia pagarien amb impostos. Elles començavent un tram comú en una existència més onírica, més màgica, perdent alguns cargols de la closca, alleugerint la ment. Un cop a terra, aquells cargols van lliscar i van marxar fent caminets de bava platejada fins que, cansats, es van arraulir dins les closques en un lloc que no es podia dir. Les dues dones havien buidat massa raó i massa lògica i amb aquell benestar, amb els engranatges relaxats, un neguit tebi les abraçava.
Amor.
Comentaris
-
Aiiixx[Ofensiu]Montseblanc | 16-06-2017
Què romàntic! La predestinació sura damunt les teves paraules. Inevitable, el que ha de ser, és.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440091 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com