La iaia vermella i el llop

Un relat de: Mena Guiga
Una vegada, en temps no massa reculats, una iaia va voler visitar la seva néta, malaltona de cagarrines perquè havia menjat massa llaminadures de baixa estofa en una festa, paradoxalment, de gent d'upa. La mare era a treballar; el pare, al bar: com sempre. No la trucà per telèfon perquè encara no n'hi havia, però li envià un missatge telepàtic que la nena mig copsà. L'àvia li portaria herbetes de poniol com les del conte d'aquell cargol que agafà un mal de ventre anant a veure el forat per on surt el sol. En faria infusió i amb il·lusió li contaria històries com només ella en sabia. La nena estava esperant-la amb candeletes entre una i altra anada al bàter a eliminar merdeta d'olor d'olives passades i color definitivament indefinit.

Però la ferum caganerosa arribà als narius del Llop de la contrada. Li agafà salivera i, guiat per l'aroma, hi feu cap a gran velocitat. Hi arribà abans que la iaia, tocà el timbre i, al 'passa, està obert', no s'ho féu repetir. Tan bon punt es trobà davant la nena s'abraonà...a l'orinal d'emergència que hi havia a tocar del llit. Mentre en degustava el contingut, la nena va ser raptada per un col·leccionista de caganers perquè una Caputxeta a punt de tenir la regla ben rogenca -sí, amb dotze anys i despuntant un cos d'adolescent, la cosa estava 'al caer'- defecaire tenia un valor suprem. El Llop ni ho va notar, abstret en el gaudi. Així quan l'àvia, que s'havia vestit de vermell passió per animar el feble estat de la néta, va picar a la porta, fotudament sorprès, el Llop es col·locà com pogué al llit de la desapareguda, vestint-se amb una temptació que la nena acostumava a usurpar de la seva mama.

Quan l'àvia veié aquell bé de déu d'home-llop tan sexy-atrevit, un llenyataire desnaturalitzat segurament, notà un desig abrusador que l'empenyé a tirar-se sobre el plaer assegurat. El vermell que duia ho incrementà. El Llop s'hi avení, udolant de goig i tapat per tant de roig.

Avui en dia, Llop i Iaia viuen a vegades junts, a vegades separats, folla-amics ben estipulat i feliços i menjant alguns anissos, vici sense crisi.

La Caputxeta utilitza la copa menstrual i va amenaçar el pessebrista amb una denúncia i consegüent multassa, cosa ell, posseïdor de cert cervell, va comprendre i, per tant, quan l'ha de menester, la lloga sota exigència de contracte legal amb diner blanc.

I els pares de la nena- ja-no-nena sembla ser que la mare treballa treballa treballa i balla balla balla (en una fàbrica de baldufes) i ell al bar gasta la barra i quina barra, però va com va...

Comentaris

  • Ha ha ha mena nostra!!![Ofensiu]

    Ja ten raó en el fòrum, aquest relat té més de quatre i més de cinc faltes d'ortografia, de tecleig, de sintaxi... no seguirem.

    Mira, tot seguit, i no tocant diacrítics ni paraules en diminutiu acceptables o una altra que directament no entenem el seu significat, podria quedar així el relat.

    Ep! Tampoc ens mirarem tots els relats, però si feu l'esforç de correcció, ens estalvieu la feina a nosaltres. Bon dia, Mena!!

    Una vegada, en temps no massa reculats, una iaia va voler visitar la seva néta, malaltona de cagarrines perquè havia menjat massa llaminadures de baixa estofa en una festa, paradoxalment, de gent d'upa. La mare era a treballar; el pare, al bar: com sempre. No li trucà per telèfon perquè encara no n'hi havia, però li envià un missatge telepàtic que la nena mig copsà. L'àvia li portaria herbetes de poniol com les del conte d'aquell caragol que agafà un mal de ventre anant a veure el forat per on surt el sol. En faria infusió i amb il·lusió li contaria històries com només ella en sabia. La nena estava esperant-la amb candeletes entre una anada i l’altra al vàter a eliminar merdeta d'olor d'olives passades i color definitivament indefinit.

    Però la ferum caganerosa arribà als narius del Llop de la contrada. Li agafà salivera i, guiat per l'aroma, hi feu cap a gran velocitat. Hi arribà abans que la iaia, tocà el timbre i, al 'passa, està obert', no s'ho féu repetir. Tan bon punt es trobà davant la nena s'abraonà... a l'orinal d'emergència que hi havia a tocar del llit. Mentre en degustava el contingut, la nena va ser raptada per un col·leccionista de caganers perquè una Caputxeta a punt de tenir la regla ben rogenca -sí, amb dotze anys i despuntant un cos d'adolescent, la cosa estava 'al caer'- defecaire tenia un valor suprem. El Llop ni ho va notar, abstret en el gaudi. Així quan l'àvia, que s'havia vestit de vermell passió per animar el feble estat de la néta, va picar a la porta, fotudament sorprès, el Llop es col·locà com pogué al llit de la desapareguda, vestint-se amb una temptació que la nena acostumava a usurpar de la seva mama.

    Quan l'àvia veié aquell bé de déu d'home-llop tan sexy-atrevit, un llenyataire desnaturalitzat segurament, notà un desig abrusador que l'empenyé a tirar-se sobre el plaer assegurat. El vermell que duia ho incrementà. El Llop s'hi avingué, udolant de goig i tapat per tant de roig.

    Avui en dia, Llop i Iaia viuen a vegades junts, a vegades separats, folla-amics ben estipulats i feliços i menjant alguns anissos, vici sense crisi.

    La Caputxeta utilitza la copa menstrual i va amenaçar el pessebrista amb una denúncia i consegüent multassa, cosa ell, posseïdor de cert cervell, va comprendre i, per tant, quan l'ha de menester, la lloga sota exigència de contracte legal amb diners blancs.

    I els pares de la nena- ja-no-nena sembla que la mare treballa treballa treballa i balla balla balla (en una fàbrica de baldufes) i ell al bar gasta la barra i quina barra, però va com va...

  • Felicitats pel teu récord[Ofensiu]

    Per cert, veig que tens ja més de 800 articles, res menys. Felicitats per la teva feina. No tothom pot presumir d'haver escrit molt.

    Bon dia, maca.

  • No hi veig la gràcia, sincerament.[Ofensiu]

    ¿Suposo que puc opinar negativament, oi?

    Potser sóc un finolis però crec que tinc dret a opinar; finolis o no.

    Em sembla un article de poca gràcia, francament. Gairebé em disgusta. Una alteració modernucha i tipus "juevera" del conte original. Quines coses.

    No passa res perquè jo no sóc administrador de Relats i, per tant, quedo exclòs de la responsabilitat de permetre o no permetre aquest conte.

    Almenys, no suposa aquest conte, o això crec sincerament, cap falta de respecte per a ningú, o, almenys, per a ningú fora del conte.

    No te'l puc puntuar perquè només punto per almenys 8 sobre 10, i el teu (de mentides res) te'l puntuaria per sota. Per a això, m'abstinc de puntuar.

    Però no et deixis desanimar perquè sóc un sol lector i una sola opinió. Cadascú té dret al seu públic.

    Res més per ara. Bon dia, Mena.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

848 Relats

921 Comentaris

376145 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com