La història serà veritat

personals i íntims. Paraules que ens parlen de frustació i d´amargor quotidiana.

És difícil, evidentment, acceptar la part de món que no ens agrada, però cal fer-ho per sobreviure.

Et faig arribar una il.lusionada abraçada, amb el desig que l´acceptis.

Pilar

Quina història... Et fa baixar dels núvols i topar-te amb la realitat. I crec que a vegades és bo notar el sabor amarg de la vida, perquè no tot són flors i violes. Però és important no deixar-se arrossegar per aquesta crua realitat, ni per aquest sentiment amarg de derrota i frustració. La vida és el que tu tries, i això és un regal.

Moltes gràcies pel teu comentari, tu sí que m'omples d'alegria!

Una forta abraçada, mil petons i una infinitud de somriures per a tu!

mol personal, evidenment, que reflecteix amb un estil molt propi un món real, que ens entosudim a creure fantàstic i per això tendim a ignorar-lo.

Endevant Sergi!

Ferran

... i segons deia MM i Pol, "les paraules que diem varen ser pronunciades en algún moment de la història, nosaltres només les recordem". Era quelcom similar, no recordo literalment la frase, però sé que anava per aquí.

Clar que tu ho planteges des d'un punt de vista molt "Hardcore" o "Trashy". Coneixent-te no és cap sorpresa que et pronunciïs amb aquestes paraules.

Com qui no vol la cosa, els teus poemes creen ambivalència. Això fa que per una banda creguis que la mort i el terror impressionen, d'altra banda, t'expresses d'una forma creativa que intenta expulsar els dimonis que duus a dins i ens ho presentes així com vé.

La barreja d'elements creatius i d'expressions o paraules amb connotacions negatives, tètriques o lúgubres (amb algún "taco" entremig) dóna glamour als teus escrits, però COMPTE! No caiguis en la morbositat, que és la fascinació per allò que és nefast, per allò malaltís o fora de tota raó.

Segueix creant, segueix com ets, perquè a fi de comptes no ets tant diferent de la gent. Tots tenim el punt de pessimisme o morbositat per expressar i no ens sabem captenir.

A reveure!

Cal cercar entre les escombraries i lluitar pel que volem.
La ment que mai resta en silenci, ens empeny a rebutjar les injustícies, les maquinacions contra la vida; el patiment que s'imposa cruel, i ens desesperem. Només cal lluitar, és la nostre unica opció per viure i conviure en aquest món dual. Hem de perseguir el que volem i aconseguir trobar el nostre lloc, en una posició que sigui la menys incomoda possible.
Bons raonaments Sergi.

Una abraçada