La guspira divina

LA GUSPIRA DIVINA

No vull resultar agosarada ni irreverent, tot i que he d’advertir-vos que no soc de carn i ossos, sinó fruit d’un insondable misteri amb la funció vital de repartir ventura a dojo a fi d’estendre la felicitat per les llars d’arreu.

Fosquejava mentre jo vagarejava com ànima en pena pels engalanats carrers, els quals durant les festes nadalenques es disfressen amb una pàtina d’il·lusió. Cap d’Any és una vetllada per creure en la sort, per contemplar les estrelles i pensar que no són tan lluny com semblen. És el moment d’assaborir els records del camí fet durant aquest període i donar pas a un nou llistat de propòsits bastits amb alegria i deler, l’ocasió d’apurar la darrera cigarreta i deixar les sabatilles vora la finestra. És la nit del perdó, dels àpats familiars, del xivarri, del torró, el cava i el sorteig de la Grossa.

Com que soc l'encarregada d'assumptes tan mundans com la loteria, em dedico a buscar persones a qui concedir una oportunitat. Tan aviat com trobo l'afortunat, faig un saltiró per ficar-me a la butxaca amb l’objectiu de fondre'm amb una butlleta de la rifa nadalenca en un vincle estrany i enigmàtic alhora. Es produeix una espurna que il·lumina la papereta, perquè al cap i a la fi, què és la sort sinó una guspira divina, una prova irrefutable del caprici dels déus

Suposo que a hores d’ara ja haureu endevinat qui soc, oi? Resulta obvi. Evidentment que no soc humana. Pel que fa a mi, hi ha una mena de pacte de silenci sobre la meva existència, una espècie d’entesa que jo també respectaré religiosament, perquè ja se sap que la sort és capritxosa i fugissera, sobretot pel que fa al sorteig de la Grossa de Cap d’Any... De fet, ningú ha dit que la professió d’atzar sigui senzilla.


Pseudònim: David Caballero