La fortuïtat d’un café

La fortuïtat d’un café


Ell la va veure per primera vegada asseguda amb la seua gent amb una copa de vi a les mans i unes ulleres de sol. Sempre havia sigut de fixar-se en els ulls: expliquen més que moltes de les frases que soltem. Ella bevia vi mentre mirava de reüll al xic de la taula tres. “Què fa sol?”, es preguntava. “Estarà esperant a alguna cita, no sé”, pensava per a si mateixa. I seguia bevent. Ho feia per oblidar que tot el passat era això, passat.
Ell, cansat de mirar-la i no atrevir-se a dir res com qui no s’atreveix a botar a un riu amb els ulls tancats, s’alçà cap a la barra posant la mà a la butxaca per traure un parell de monedes per pagar aquell café que sabia amarg per la por a ser valent. “Què li dec?”, preguntà mentre mirava les monedes. I de sobte, silenci. “Junt o separat?”, va respondre el cambrer. No ho entenia: havia estat en tot moment sol, acompanyat pel soroll dels missatges que li arribaven al mòbil. “He fet pollastre al forn”, deia un. “El dimarts tenim partit, recorda”, deia altre.
Aleshores una suau veu contestà: “Junt. Un vi i…un café?”. I ell va somriure. Ho féu com feia temps que no ho feia. De fet, notà certa molèstia a la comissura dels llavis: no recordava com se somreïa. “Sí”, mentre seguia mirant-la, atapeït de sensacions. No portava ulleres. “Podien ser grisos uns ulls?”. Aleshores el cambrer li tornà un par de monedes. De les que et donen per comprar una polsera a algun artista de carrer. I eixiren del bar. “Gràcies per convidar-me”, va dir ell. “Res”, va respondre ella.
I en xafar el carrer, ella l’agafà de la mà amb una mirada i un somriure que ell no oblidaria mai. I valenta com qui sap que al riu hi ha més aigua de la que sembla, li preguntà: “On vols que anem?”. Notà aquella sensació similar a la de ser la peça número mil d’un trencaclostes que feia temps que havia començat. I de nou, un somriure. I intuí que era el definitiu.



Autor: Joan Daràs