LA FINESTRA

LA FINESTRA

El lloc on escric té una finestra, jo li dic la finestra màgica. Ja sé que no ho és, però jo l'imagino així, ja que per ella puc veure el bosc; quin lloc més màgic que un grapat de pins, alzines i roures. També hi ha pedres que jo veig si fito per ella. Pedres i colors, fullams que l'hivern torna de color coure els roures, fins que l'última ventada faci caure les fulles i no resti més que unes branques nues.

Per la finestra veig el gebre com un polsim blanc, és el que resta de les fortes gebrades de gener quan a la nit l'aigua canvia a gel, encara ara a les tardes resta enfarinada l'herba, sembla ben bé neu, més jo sé que sols és gelada.

Un gat deambula cap a l'herba que el sol encara acarona amb la seva calor diürna. Veig un ocell, pot ser gralla, mai he reconegut els ocells.

Ahir em van venir a visitar uns cabirols que jo penso són mare i fill, ambdós van junts i crec que venen a menjar el blat dels meus camps sembrats.

Des del meu lloc asseguda darrere els vidres, veig no gaire lluny la tomba del meu company de tants anys, no és ben bé la tomba, però si on reposen les seves cendres, i al que jo inútilment planto flors que el fred socarrima i poc després moren.

També veig que dalt d'un arbre resta una fulla de colors que jo no sé què és, sovint miro els arbres i miro les roques on reposa el meu estimat.

Alguna llàgrima fugissera m'ha caigut al meu jersei, i doncs veig que sense adonar-me. Pot ser que hagi plorat. Brollen sempre calentes, venen de dins meu, com si volguessin fondre el glaç de tot l'hivern.

Tanmateix, vindrà la primavera i la meva mirada veurà altres colors, no puc perdre la fe i esperança en la màgia universal, qui la perd quasi el seu viure és mort.