Cercador


Llista categories

La fageda.

Un relat de: Joan Colom
Ja estava fart d'aquell corcó que se li enganxava cada diumenge, quan travessava el parc fent jòguing: no sols el forçava a augmentar el ritme, perquè el beneit no preparava la mitja marató, com ell, i es limitava a córrer una estoneta, sinó que s'enrotllava com una persiana i l'obligava a contestar de tant en tant, per pura cortesia, cosa que li destarotava la cadència respiratòria.

Per això, aquell dia se l'espolsà de seguida que el veié, pretextant que havia de passar per la farmàcia de guàrdia i que faria drecera creuant la fageda. Així que s'acomiadà i s'endinsà en el bosc; no ho havia fet mai, però li havien assegurat que els corriols que menaven als accessos principals estaven ben senyalitzats.

No sabia si s'estava intoxicant per hiperoxigenació, però pocs minuts després notà com l'envaïa una sensació d'eufòria. La boscúria s'espessia, havia d'anar fent esses per driblar els troncs, gradualment va deixar de percebre el brogit llunyà de la ciutat i l'ambient esdevingué cada cop més fosc, malgrat ser un dia assolellat: les capçades dels faigs formaven un contínuum que gairebé no deixava passar el sol.

Quan se n'adonà, ja devia fer temps que havia perdut tota traça de camí. Contràriament a allò que li havien dit, no trobà als troncs cap senyal blanc i verd, de Sender Local, i tampoc no podia orientar-se per la posició del sol. De mica en mica, l'eufòria deixà pas a la inquietud, pensà que havia estat una temeritat internar-se en la fageda sense dur el mòbil, que sempre deixava a casa quan anava a córrer.

També recordà que, quan li van oferir un rellotge proveït de brúixola i GPS, se'n va fotre de mala manera i va dir que només en necessitava un que fos calendari. Ara sabia que, sense un aparell que l'ajudés a orientar-se, li resultaria difícil caminar en línia recta fins a sortir del bosc: el més probable seria que no parés de caminar en cercles. La inquietud deixà pas a la preocupació i, més tard, quan ja extenuat les branques baixes li semblaven dits amenaçadors, al terror.

Els membres del club excursionista local, encarregats de repintar periòdicament les marques de Petit Recorregut i de Sender Local a tot el parc natural, van trobar el cos. L'avançat estat de descomposició els va dur a la conclusió que ja hi era, l'última vegada que havien passat per la fageda, a la tardor, i que segurament no el van veure perquè estava ocult sota la capa de fulles seques.

Comentaris

Afegir comentari
  • Personatge [Ofensiu]
    Maculan | 02-10-2025 | Valoració: 10

    El relat comença amb la presentació del protagonista i personatge més fort. L'altre personatge és el pesat que se li posa al costat. Quan decideix ehtrar a la fageda comença el conflicte. Quan es perd, s'intueix el desenllaç, El final és una mica previsible, però lògic. Crec que el missatge és que tots ens poden ofegar en un vas d'aigua. M'ha agradat.

  • Imprudent! [Ofensiu]
    Prou bé | 01-10-2025

    Bon relat on descrius la falta d'empatia per l'altra corredor, la imprudència triple: terreny desconegut, sense mòbil, sense brúixola. Passar de l'eufòria a la por i al terror. Final brillant.
    Enhorabona! M'ha agradat, molt, i ho he fet constar
    Amb total cordialitat

  • Quants...[Ofensiu]
    llpages | 29-09-2025

    ofegats a les platges a l'estiu? Quants perduts al bosc anant a caçar bolets? L'estadística no afluixa, malgrat recomanacions. La naturalesa humana és tossuda en alguns aspectes, què hi farem...
    PD: el reu està agenollat i el botxí dempeus. Agraït pel comentari!

l´Autor

Joan Colom

495 Relats

1243 Comentaris

271663 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Afegir a preferits
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >