Cercador
La Dúlia mirant una mèlia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
L'Obdúlia, obstinada, sortia de casa a mig matí i anava cap a la placeta de l'arbre que desitjava veure i abraçar. Contemplar. Estar en silenci amb ell.
Quan s'obnubilava, l'Obdúlia, encara ho necessitava més.
Aquell arbre era una mèlia i ella va voler escurçar-se el nom a Dúlia. Així l'autora del relat podria titular-lo 'La Dúlia mirant una mèlia', que li abellia.
La nena, de nou anys, tenia la tendència aquella i ningú li faria canviar de parer: havia d'estar cada dia una estona amb aquell arbre que trobava preciós i que intuïa una de les ànimes bessones de la seva existència. Els grans callaven, avesats a veure esperits foscos o clars, però cap negatiu, i que no li deien. Si la nena tirava a l'essència vegetal era de ben respectar, doncs.
Mentre els de casa seva menjaven sèpia de séquia -espècimen rar i gustós que només tastaven cada onze anys- aquell dia...aquell dia la Dúlia els digué que ella preferia anar sota la mèlia a dinar, que li ho permetessin.
Eren temps de no vehicles a mil al carrer i de carrers no plens de cap vehicle, pràcticament.
La mèlia estava sola, pensarosa. Li venia al brancatge, el cervell, la idea d'un bosc que no era de bruixes però que una dona faria que ho fos i a ella l'hi mudaria. En retrobar la Dúlia novament va saber que seria ella.
La nena anava amb un davantalet i duia una cistelleta. Va saludar la mèlia amb un somriure lluent i càlid. Va mirar amunt cap el cel. L'arbre encara mostrava les drupes, aquells fruits carnosos en forma d'oliva que tot l'hivern penjaven. A ella li semblava que eren arracades nombroses de la mèlia presumida. La Dúlia va estirar un tovalló de quadres a terra, es va agenollar i va treure el seu àpat de l'estri de vímet: dues llesques de pa de quiló rodó i flairós, esponjós, que sucà amb tomacó.
-El tomàquet de l'Etern i ara un raig d'or líquid. Mèlia: tant el tomàquet aquest tan deliciós i l'oli d'arbequina tan saborós són de l'avi- digué, traguent l'hortalissa que tallà allà i un setrill que havia dut amb cura.
La mèlia, quan finalment la nena va posar un tros de formatge al pa d'aspecte tan apetitós, també va nodrir-se: les arrels van topar amb pensaments de fades menudes de les profunditats de la terra-terra-terra, que esdevenien aliment mannà.
Un ocell menudet de color blanc i negre va començar a atipar-se del fruit de la mèlia. No tenia aturador, fartaner. L'excés li va produir una embriaguesa que el va fer volar giravoltant el tronc de l'arbre, com si fos una heura imaginària que se n'estigués desenroscant. Fins que topà amb el plat de la nena. La Dúlia l'agafà amb delicadesa i li preguntà què li passava. L'ocell encara tingué forces per comunicar-li, telepàticament, que s'havia passat. La nena rigué:
-Encara has fet sort. No t'ha dit, la mèlia, que si a tu t'empitofia el que produeix per a un humà és ben tòxic? Ai, ocellet, ocellet, aprèn la lliçó!
L'acaronà i el posà còmodament dins el cistellet per tal que es refés. Ella, a poc a poc, degustà el dinar.
La mèlia, com si fos un regal de postres per no fer postres, va deixar caure uns quants fruits.
-Sí, vols que les deixi assecar i endurir. I aleshores la Badaba podrà fer-ne uns quants rosaris.
Exactament. Aquella dona beata en confegiria uns quants i agraïria el detall donant a la Dúlia unes estampes de la Mare de Déu de...i de...i de...i de...
La Dúlia les col·leccionaria, com un entreteniment religioset.
Passarien anys i panys, és clar. La Dúlia, un dia, compliria el que la mèlia esperava: la trasplantaria al bosc que les dues havien somiat, on el progrés no les faria mai malbé. I els ignorats pensarien que estaven mortes...
Mentrestant, la filla de la Dúlia, la Mèlia (no pas Amèlia) buscava una altra mèlia...
Quan s'obnubilava, l'Obdúlia, encara ho necessitava més.
Aquell arbre era una mèlia i ella va voler escurçar-se el nom a Dúlia. Així l'autora del relat podria titular-lo 'La Dúlia mirant una mèlia', que li abellia.
La nena, de nou anys, tenia la tendència aquella i ningú li faria canviar de parer: havia d'estar cada dia una estona amb aquell arbre que trobava preciós i que intuïa una de les ànimes bessones de la seva existència. Els grans callaven, avesats a veure esperits foscos o clars, però cap negatiu, i que no li deien. Si la nena tirava a l'essència vegetal era de ben respectar, doncs.
Mentre els de casa seva menjaven sèpia de séquia -espècimen rar i gustós que només tastaven cada onze anys- aquell dia...aquell dia la Dúlia els digué que ella preferia anar sota la mèlia a dinar, que li ho permetessin.
Eren temps de no vehicles a mil al carrer i de carrers no plens de cap vehicle, pràcticament.
La mèlia estava sola, pensarosa. Li venia al brancatge, el cervell, la idea d'un bosc que no era de bruixes però que una dona faria que ho fos i a ella l'hi mudaria. En retrobar la Dúlia novament va saber que seria ella.
La nena anava amb un davantalet i duia una cistelleta. Va saludar la mèlia amb un somriure lluent i càlid. Va mirar amunt cap el cel. L'arbre encara mostrava les drupes, aquells fruits carnosos en forma d'oliva que tot l'hivern penjaven. A ella li semblava que eren arracades nombroses de la mèlia presumida. La Dúlia va estirar un tovalló de quadres a terra, es va agenollar i va treure el seu àpat de l'estri de vímet: dues llesques de pa de quiló rodó i flairós, esponjós, que sucà amb tomacó.
-El tomàquet de l'Etern i ara un raig d'or líquid. Mèlia: tant el tomàquet aquest tan deliciós i l'oli d'arbequina tan saborós són de l'avi- digué, traguent l'hortalissa que tallà allà i un setrill que havia dut amb cura.
La mèlia, quan finalment la nena va posar un tros de formatge al pa d'aspecte tan apetitós, també va nodrir-se: les arrels van topar amb pensaments de fades menudes de les profunditats de la terra-terra-terra, que esdevenien aliment mannà.
Un ocell menudet de color blanc i negre va començar a atipar-se del fruit de la mèlia. No tenia aturador, fartaner. L'excés li va produir una embriaguesa que el va fer volar giravoltant el tronc de l'arbre, com si fos una heura imaginària que se n'estigués desenroscant. Fins que topà amb el plat de la nena. La Dúlia l'agafà amb delicadesa i li preguntà què li passava. L'ocell encara tingué forces per comunicar-li, telepàticament, que s'havia passat. La nena rigué:
-Encara has fet sort. No t'ha dit, la mèlia, que si a tu t'empitofia el que produeix per a un humà és ben tòxic? Ai, ocellet, ocellet, aprèn la lliçó!
L'acaronà i el posà còmodament dins el cistellet per tal que es refés. Ella, a poc a poc, degustà el dinar.
La mèlia, com si fos un regal de postres per no fer postres, va deixar caure uns quants fruits.
-Sí, vols que les deixi assecar i endurir. I aleshores la Badaba podrà fer-ne uns quants rosaris.
Exactament. Aquella dona beata en confegiria uns quants i agraïria el detall donant a la Dúlia unes estampes de la Mare de Déu de...i de...i de...i de...
La Dúlia les col·leccionaria, com un entreteniment religioset.
Passarien anys i panys, és clar. La Dúlia, un dia, compliria el que la mèlia esperava: la trasplantaria al bosc que les dues havien somiat, on el progrés no les faria mai malbé. I els ignorats pensarien que estaven mortes...
Mentrestant, la filla de la Dúlia, la Mèlia (no pas Amèlia) buscava una altra mèlia...
Comentaris
-
No sabia que aquests arbres es deien mèlies. M'agraden molt.[Ofensiu]Montseblanc | 19-03-2018
M’encanten aquests contes teus en que hi ha una predestinació, una màgia només evident pels seus especials protagonistes, on s’enalteix la natura i els humans que viuen en harmonia amb ella.
-
aix![Ofensiu]rnbonet | 18-03-2018
Ridiós, maresmenya!
Obnubilat estic, i amb mentalitat facciosa. Oníricament captivat per l'evolució i el llenguatge, per la capacitat creativa, per la voluminosa percepció d'allò que fa de la Dúlia mire la mèlia. O l'esguarde, simplement..
Aclaparat, desorientat, esblaimat,...enduliat i emmeliat....
-
aix![Ofensiu]rnbonet | 18-03-2018
Ridiós, maresmenya!
Obnubilat estic, i amb mentalitat facciosa. Oníricament captivat per l'evolució i el llenguatge, per la capacitat creativa, per la voluminosa percepció d'allò que fa de la Dúlia mire la mèlia. O l'esguarde, simplement..
Aclaparat, desorientat, esblaimat,...enduliat i emmeliat....
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
439937 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com