La Clàudia a Paris

La Clàudia somreia mirant al cel. Rere les olleres de sol s’entreveia un somriure franc, satisfet. Havia aconseguit el seu objectiu i a la tardor marxaria a Paris. Visualitzava el setembre amb cels blaus i sols resplendents. En arribar a casa i veure que només hi havia la mare esperà que el pare també hi fos. Els hi donà la noticia.

A la mare se li esborronaren els ulls i el pare quedà mut. La Clàudia s’aixecà aïradament i anà a la seva habitació. Als pares el patir sempre els hi esborronava la joia!

La mare recapitulava la situació viscuda uns minuts abans i li sabia greu no haver estat a l’alçada, i el pare també s’adonava de tres quarts del mateix. Cap dels dos sabien fer-li arribar la satisfacció que ella mereixia i necessitava. La Clàudia encara a l’habitació plorava d’impotència. Se sentia decebuda per uns pares que no semblaven valorar tot l’esforç que hi havia rere aquesta beca. Enlloc de fer-la sentir bé, orgullosos del seu currículum, semblava que els hi sabés greu. En aquell moment se sentí sola.

L’estiu passà més ràpidament del que ella havia previst i tot d’una es trobava ja a l’aeroport, amb els pares dient-li “Adéu!” i desitjant-li sort i ànims. En arribar al Paris de l’any 1989, amb una maleta massa gran per ella, aturà un taxi que la dugué a la Cité universitaire on viuria a partir d’ara. En arribar-hi, anà directament a la Maison Danoise adonant-se que ara sí que el seu somni començava a fer-se realitat.

Començà les classes i el dia a dia se li menjava el temps. Tot era tan intens! No tenia ni temps de trobar a faltar als pares i quan els trucava des de la cabina del campus amb la Telecard s’adonava que les seves frases no reflectien tot el que veritablement voldria transmetre’ls. Estava tan concentrada en la seva vida que ni s’havia adonat que un noi danès, de la seva mateixa residencia, s’havia fixat en ella i s’havia marcat com a objectiu parlar-li tan bon punt en tingués l’oportunitat.

Ell també se sentia estrany en aquest entorn nou i aquella veïna de la residència, la fille de Barcelone, amb aquell somriure mediterrani, li transmetia la tendresa i la tranquil•litat que necessitava per passar a través de la fredor parisenca.

I el destí, molt savi, i el lector, entusiasta, que ara llegeix aquest relat, saben que ho va fer a la primera oportunitat que va tenir!

I tant que sí!

No hi ha res millor que enamorar-se, jove, a Paris!