La cita

Va desar la capseta de les potingues, després d'haver-se empolainat tota la cara. Seguint els consells de la televisió, s'havia comprat una pila de locions, cremes reafirmants, llapissos i altres utensilis imprescindibles per a ressaltar els pòmuls i ocultar algunes arrugues traïdores. És veritat que s'havia gastat un dineral, a costa d'hipotecar tots els capricis dels propers seixanta-un dies; però la por a disfressar-se en excés va esvair-se gràcies a la indiscreció de la portera, l'Angelines. Aquesta, tot i l'avançat estat de ceguera, va poder reconèixer-la; sense dubte, prova de moderació en el maquillatge.

Empleada de la comunitat a títol vitalici, la senyora Angelines havia perdut la funció per la qual fou contractada un segle abans, i malgrat s'esforçava per dissimular diligència en la tasca de mantenir a ratlla la brutícia, el cert és que un avançat estat de cataractes li impedia distinguir entre un fris del mosaic, i allò que pròpiament se'n diu una làmina de merda. No és estrany, per tant, que la noia que acabava d'emmascarar-se, vigilés de no trepitjar les zones més llordes del terra, on els paràsits havien construït els fonaments de la seva civilització pudenta.

La cita era a les vuit a la Plaça dels Amants Perduts, només dos carrers més enllà dels dominis d'Angelines La Tafanera. La nostra fèmina mudada, que era pragmàtica però sobretot madura, volia formar una família tradicional, i el temps li anava en contra. Per tant, va posar fil a l'agulla i quedà pel xat amb el noi que li semblà més mascle, tot escollint un soldat de la reserva que, segons els missatges telegràfics que s'enviaven, era capaç de fer més de cinc-cents tipus diferents de nusos. I és que, a la seva edat, li convenia urgentment algú que volgués lligar-se de forma definitiva.

La noia de rostre artificial esperava asseguda en un banc de la plaça, frisosa de conèixer el seu militar. Mirava d'un cantó a l'altre, intentant distingir aquelles taques verdes, amb tons marronosos; com amebes en una bassa plena d'algues. Però el seu somni amb uniforme feia tard. Cosa impròpia d'algú que està acostumat a una severa disciplina, a toc de corneta. Llavors, fou quan el neguit de la trobada va mutar-se en decepció i tristesa. Per què no venia? Era com els altres, que sempre s'acollonien a l'últim pas? La nostra fashion victim se sentí profundament sola i desamparada. Una altra oportunitat perduda.

Alguns dies després, el nostre home d'armes a la reserva, també estava trist. I ni la perspectiva de nous conflictes armats, ni la bandera pogueren reanimar-lo. No entenia perquè la dona de pòmuls empastifats va ignorar-lo durant tota la cita, com si esperés no sé qui. Però el que sap més greu al lector d'aquesta història d'amor truncada, és que els dos protagonistes van passar prop d'una hora asseguts al mateix banc de la Plaça dels Amants Perduts sense dir-se res. Ja és mala sort que mentre el xicot intentava acaparar l'atenció de la seva futura amant, la noia no el pugués veure. El soldat anava amb l'uniforme de camuflatge.