La casa de la Carmen

L’enterrament congregà molta gent. Era molt estimada a Almeria. Propietària d'una cadena de petits supermercats que donava feina a més de tres-centes persones en diferents localitats andaluses.

Després del sepeli, encara tristos i vestits de rigorós dol, els pares de la Margarita triaven precipitadament quins objectes de casa de l’àvia conservarien. Volien fer-ho al més aviat possible per tornar ràpidament a Barcelona.

Escamparen sobre el llit del dormitori principal alguns vestits i abrics, escollint-ne els més elegants. Recorregueren la casa varies vegades, de dalt a baix i de baix a dalt, decidint de quins mobles es desprendrien, quins estris de cuina s’endurien a Barcelona i quines tovalloles brodades amb les inicials CM, Carmen Molina, conservarien a la casa pairal perpetuant així la presència de la difunta. Les presses denotaven com els incomodava la situació. Volien acabar aquest mal tràngol i girar full com més aviat possible per tancar aquell trist moment.

Contràriament als seus pares, la Margarita, néta de la senyora Carmen que en pau descansi, semblava absent a l’estrès dels seus pares. L’àvia havia estat molt important per ella. Sempre afectuosa i generosa. Era la seva referent. I amb petites llàgrimes lliscant-li lentament per les galtes, trobà cert reconfort mirant fascinada diversos àlbums de fotos que la transportaren a la joventut de l’àvia.
Imatges en to sèpia vermellós dins l'àlbum familiar més antic, completament descolorides, ondulades fins i tot, desordenadament barrejades sota el paper ceba. Preses al poble i revelades a Almeria capital, traspuaven aquest ranci olor, típic d'èpoques pretèrites, que la Margarita associava a la joventut de l'àvia Carmen i l'avi Carlos.

Això era ben abans d’emigrar a Catalunya, a mitjan del segle XX. Venent el poc de valor que posseïa en aquell temps, l'avi deixà allà la seva dona i els seus fills. I amb els minsos guanys obtinguts de la venda d’un magatzem de gra que amb prou feines feien servir, inicià el seu llarg trajecte, sense retorn, encara que ell no fos conscient d’això, cap a Barcelona.

Tal com els seus pares explicaven sovint a la Margarita, l'àvia Carmen i la seva prole -quatre nois, un dels quals son pare- romangueren a Andalusia esperant notícies de l'avi. Quedaren en que quan obtingués una feina amb un salari digne es reunirien amb ell a Barcelona.

Tanmateix, l’ajornament reiterat d’aquesta retrobada amb la dona i els fills, esdevinguda hipotètica, comportà que l'àvia Carmen anés assimilant viure sense ell. El temps al poble passava més lentament que a Barcelona i, per cap d’any, quan substituïa amb abnegada resignació el calendari anual, constatava que les cartes i les remeses enviades per l'avi eren més minses. I l'expressió d'afecte cap a ella i els nens continuava sent un anhel mai recompensat.

Això explica que amb molt d'esforç i privacions de tota mena, la Carmen criés als nens alimentant-los bàsicament amb fogasses que enfornava, ous de les seves gallines, oli de les seves oliveres, patates i verdures del seu hort, i amb morcillas i altres embotits típics de la zona. S’acostumà a viure sense marit, educant als nens a la seva manera.

Cosia roba, oferia els seus serveis als veïns i aprofitava tot el que els familiars i amics li regalaven. Treballava en el que podia. A mesura que els fills creixeren i gràcies al seu caràcter animós i les seves dots comercials s’organitzà cada vegada millor.

Per obtenir ingressos estables acabà muntant una botiga a l'entrada de casa seva, on hi venia pa, ous, verdures i altres productes dels que s’anà proveint. Esdevingué la típica botiga on es troba de tot, amb representants i comercials aportant més varietat als prestatges. Fins i tot fornejaven diverses fogasses diàries, la qual cosa convertí la botiga en el lloc de reunió preferit pels veïns. En deien "Casa Carmen".
Dos dels seus fills participaven en el comerç familiar, un de forner i l'altre de pagès, proveint d'aliments frescos. I ella ocupant-se de la infraestructura general de la botiga, la qual cosa els proporcionà feina i més estabilitat per a tots tres.
Els altres dos xicots optaren per anar-se'n a Barcelona a reunir-se amb el pare atès que amb els anys acabà muntant una empresa de reparacions d’habitatges, d’electricitat i lampisteria amb els diners que deixà d'enviar al poble un cop constatat que la botiga cobria les seves necessitats.

La Carmen continuava sense cap desig de deixar el poble i d’emigrar a Barcelona per reunificar la família amb el seu marit com marcaria la tradició catòlica. Preferia impulsar el seu negoci, tot i les crítiques i les xafarderies dels veïns tirant endavant la família constituïda ara per la meitat dels seus membres. No es veia amb ànims d'abandonar el poble ni la seva vida. I és que a mesura que subsistia amb els seus propis ingressos i eren menys convivint a la casa familiar, se sentí més protagonista de la seva pròpia història.

N’estava orgullosa de la botiga i de la seva iniciativa comercial. Ja no se la coneixia només com la dona d’en Carlos i la mare dels seus fills. També tenia un paper important en la vida social del municipi. Tot i les estretors que patien, estava adquirint major notorietat perquè en realitat era l'única dona amb negoci propi. I ajudava als seus veïns evitant-los desplaçaments a d’altres llocs per comprar béns que el seu comerç els procurava.

L'establiment acabà anomenant-se comercialment “Casa Carmen” i amb el suport incondicional dels seus fills, el que primer havia estat una petita botiga acabà traslladant-se a un ampli local de la Calle Mayor, llogat primer i comprat temps després. A Albanchez ella se sentia important i no li venia gens de gust instal•lar-se anònimament en una ciutat catalana desconeguda.

Inicialment, el seu marit visqué les seves reticències a emigrar com una insolència, interpretant-les com si no l’estimés prou, però amb el pas del temps comprengué que el millor era continuar cadascú pel seu costat. Ell, pragmàtic d'una banda i fred temperamentalment parlant d'un altre, s’agencià una nova parella, menys independent que la seva dona, veient-se d'amagat. En Carlos s’hi sentia bé ja que era una tímida, reservada i fàcil de conformar. Tot i sabent que estava casat a Andalusia, com que mai la deixava soda, s’acabà conformant amb tenir-lo "només" per a ella, ja que ell mai tornà a Albanchez. Així va ser com els anys van anar passant. I no només a Barcelona.

A Almeria també.

La vida al poble anà creant altres escenaris vitals i quan els fills s’emanciparen, llaurant el seu propi camí, la Carmen els substituí per empleats. Decidí posar fi a un matrimoni fictici i sense cap tipus de perspectiva.

Escrigué al seu espòs demanant-li que tornés al poble per parlar. Ell intuí que els esdeveniments es precipitaven. Arribava l'hora d'afrontar la seva infidelitat. Per això, temorós, i sentint-se culpable de la seva infidelitat, li respongué per carta que no veia la necessitat de veure’s perquè tot anava bé. Li digué que vindria a passar el Nadal amb ella. Aquella frase que repetia any rere any i que mai arribà a materialitzar. Els únics que hi anaven eren els fills. Ells sí que acudien a reunir-se amb els seus germans d'Albanchez.

Davant la passivitat del marit, el trucà per telèfon, expressant-li la seva infelicitat, frustració i incomoditat, perquè tothom al poble sabia, fins i tot els nois, que ell tenia una altra dona i no tolerava sentir-se ultratjada per més temps. Li demanà que tornés per aclarir la situació matrimonial. Després del que havia lluitat per la família no volia sentir-se menyspreada doncs, per sobre de tot, encara era la seva esposa i havia parit als seus fills.

En Carlos, covard, li negà tot. Li mentí descaradament dient-li que no era cert que tingués una altra dona. Que ella era la dona de la seva vida i que no hi havia cap motiu per anar a aclarir res.

La Carmen, atònita davant l’esquiva reacció i l’actitud pusil•lànime del seu marit es prometé a si mateixa, quan penjà l'auricular, que ella faria el mateix. Només faltaria! El despit la portà a prometre’s a sí mateixa omplir la seva vida amb un nou amor.
Ara que el negoci rutllava la mar de bé, volia una parella al seu costat. Pensà en homes afectuosos i es recordà especialment d'un d'ells. Es tractava d'un atractiu viatjant, sempre ben afaitat i perfumat, que expressava admiració per ella com a dona i mare amb negoci propi. Decidí deixar-se seduir en lloc de restar passiva i esquiva.

En Marcelo, que així es deia, es mostrà encantat quan li suggerí molt afectuosament sopar plegats al seu pati andalús tan acollidor, amb geranis i amb fanalets col•locats amb gràcia i elegància. Així va ser com en Marcelo i la Carmen començaren a intimar. Una nit de lluna plena en ple estiu. Amb música de guitarra clàssica gairebé inaudible, entre el bon vi i l'excel•lent fregit de peix, delectant-se amb les patates que ella havia cuinat amb aquesta salsa tan bona i amb papaviejos de postres.
S’hi estigueren fins la matinada i acabaren junts en una nit inoblidable compartint moments luxuriosos i de disbauxa. Necessitaven deixar-se anar. Desfer-se de la frustració que comporta el sexe no consumat. La seva passió els portà a gaudir dels seus cossos com mai abans. Era una relació madura. Ja estaven de tornada de moltes coses i valoraren especialment gaudir del moment.

La Carmen i en Marcelo van ser parella a partir de llavors.

Com en Carlos i la Isabel a Barcelona.

Per això, quan unes dècades més tard, la néta de la Carmen, la Margarita, mirava atentament les fotografies antigues, de color sèpia, dels seus avis, intuí una vida monòtona de dues persones que passaren la major part de les seves vides separats. Però la Margarita no imaginava que els seus avis es reinventaren a nivell amorós, cadascun pel seu costat, per suportar l'absència de l'altre.

La migració separà famílies i també contribuí a traçar nous itineraris vitals que mai abans haurien imaginat. La iconografia familiar reflecteix la hipocresia de la mentalitat de l'època ja que els avis, certament, estigueren casats tota la vida. Sabem, però, que hi hagueren històries d'amor, viscudes intensament, que no apareixen en cap dels àlbum que la Margarida mirava a casa de la seva àvia.
Segurament, a ella li agradaria que trobés el seu àlbum preferit, amb les fotos dels seus últims anys, meravellosos, viscuts amb en Marcelo. L’havia amagat molt hàbilment en un calaix amb doble fons d'un armari del rebost de la cuina. Però ni la Margarita ni els seus pares ho sabien i justament estaven decidint vendre-la o no de manera una mica expeditiva, sense saber el que contenia.

Si aquest àlbum es quedarà dins la casa de la Carmen o sortirà d'allà, ja no depèn de l'àvia. Ara mateix, des de l'eternitat, només pensa amb nostàlgia en el seu estimat Marcelo.