La capibara Sunsión

No pas per enfotre's, no pas. És que era...idèntica! Quan l'Alèxia va veure la imatge d'una capibara buscant informació sobre rosegadors i es trobà amb el més gran de tots...si era la tia Sunsión! Exacta, clavada! Va riure tant que plorava i abdominals i mandíbula li feien mal. La fesomia de la capibara era la mateixa que la de la tia soltera acabada de jubilar.

-Com és que no t'arregles aquestes dents de rata?- li havia preguntat feia anys, nena petita descarada.

-No m'ho puc permetre.

Però la Sunsión gaudia de bona feina i bon sou. Els diners que no li calien per dur una existència planera i amable amb ella mateixa, en un àtic antic convivint amb un gall i una mangosta adoptats, els destinava a entitats de beneficència pels animals.

L'Alèxia va trobar genial, doncs, enriure's de la tieta que mai li allargava ni un cèntim per al seu aniversari. Li regalava pastilles de sabó congolès o xocolata etíop, de què anava?

-És una capibara gasiva! Això és!

Rigué més, desprenent, falta li feia, l'emoció de la ràbia pels presents que rebia, gens de la seva satisfacció.

La Sunsión, que tenia un camp amb maduixers portat per un indigent que entenia d'horticultura i les feia créixer riques de color i gust, quan n'era temps es plantava al domicili de la seva germana, cunyat i neboda amb un cistell farcit de flairosa fruita.

-Ai, maduixes altra vegada?- arronsava el nas, fastiguejada, la germana, qui treballava a la recepció d'un hospital públic i era coneguda com 'l'Alta' (feia un metre noranta-tres) que ara sí ara també estava de baixa, amb atacs anorèxics que li estaven transformant el rostre en una calavera vivent. L'Alèxia s'hi fixava molt, s'ho guardava endins, endins, veient que la seva mare, per a cada àpat, mala cara i desencís. Subsistia amb civada i blat de moro, especialment un del comerç just que la Sunsión li portava, també, de les comandes per al seu gall. L'Alèxia amidava visualment la cintureta de la seva progenitora que hauria d'emular o superar com fos. La tia capibara, en canvi, quina silueta amorfa, no li agradava gota.

-Capibara Sunsión, capibara Sunsión!- va necessitar exclamar i vinga riure novament, mentre es mirava la fotografia d'aquell mamífer.

Aquell dia la seva mare treballava (era un dels tres dies del mes que treballava), el pare era a repartir hòsties, conductor distribuïdor de caixes que contenien hòsties santes per a combregadors/es a les congregacions eclesiàstiques, no tastades per animals que no fossin mangostes...d'aquí una en estat crític que la Sunsión va salvar de la bossa d'escombraries del nefast Laboratori Espiritual: per amor i perquè sabia que si qualsevol serpent intentava infiltrar-se en la seva vida, aquell animal ho impediria.

La Sunsión havia estat una 'single' d'edat no l'encertes que, molt de tant en tant, viatjava i, abans, es feia fer la manicura i la pedicura i depilar les aixelles. Es guardava la cera refredada amb els pèls mesclats, l'escalfava, n'usava la plasticitat per realitzar obres d'art amb aquell material sobre cartons de tons i textures diversos. Les feia emmarcar a un tal Dovic, un estranger, Ludovic era el seu nom complert. En Dovic, traçut i intuïtiu, d'aspecte d'esquirol que equilibrava mandra activa (i passiva) i feina passiva (i activa), des del primer moment que va desitjar picar de dents amb la dona. Un xoc sensual capibara-esquirol. La Sunsión ho va captar i va entrenar-se en fer notar que no ho captava. Se'n sortí. No, no, només pensar que si haguessin anat a més hauria hagut de dur a terme vida íntima amb ell, només visualitzar les parts del mascle li sobrevenia rebuig i, neguitosa i amb cara de fàstic, ipsofacto es posava una mà plana al pubis, senyal de prohibició. 'Vol una nit d'amor, ho té clar'. Els marcs daurats amb motllures orlades que en Dovic, amb habilitat encisadora, afegia a l'obra cera-amb-pèls-i-cartons desprenien, les nits de lluna rosegada, els esperits de tres ratpenats espavilats, veloços, d'ulls com botonets de regalèssia, que si plovia estiraven més les ales-paraigua impermeables. Volaven aleatòriament per l'espai de la Sunsión. Aquelles nits a la dona les dues dents centrals de la mandíbula superior li creixien, creixien, creixien, s'allargaven i els ratpenats s'hi aturaven a descansar, en aquelles superfícies sòlides, pensant que era un paviment estret de marbre. Quan allò succeïa, inexorablement, la Sunsión i en Dovic notaven, cadascú al seu llit, un indescriptible clímax. Després els ratpenats es difuminaven, s'esbravaven, es diluïen en la dimensió d'on procedien.

L'Alèxia, en un deliri causat per la ingesta de patè d'espàrrecs silvestres supervisats per gats ferals (boníssim i que...de fet, va ser la seva mare qui va acusar al patè, quan no, es tractava del fuet tou de baix preu carregat d'additius i conservants que la noia hi va barrejar) va veure, mentre defecava en estat de trànsit, els tres ratpenats i la capibara Sunsión que els duia al llom en una esfera de llum, cavalcant divertint-los. El curiós grup va arribar a una agència de viatges menuda com la meitat de la cambra de bany on l'Alèxia estava descarregant. La única treballadora del local era una tal Beatriu: Triu. Duia roba de jacquard amb un mocador al coll amb els continents en totes les fases de la creació. El seu somrís s'estenia al cosmos tan quan es dilata com quan es contreu. Va saludar la rosegadora amb els tres particulars genets i els va examinar (i s'hi va estar aproximadament el temps de pronunciar amb mitja calma: 'aproximadament'):

-Trio- la Triu va dir al trio de mamífers de la nit- a la Sunsión. Vosaltres aneu-vos-en, a campanars, castells i golfes obertes.

I sí, sí. Amb una esplèndida i compassada ballaruca aèria van acomiadar-se, els quiròpters. Un era turquesa, eternitat; un taronja, creativitat; el tercer, variava d'un elegant negre a daurat, i el que signifiqués s'ho empassava la dimensió dels marcs barrocs on retornaven.

La de l'agència va fer una pila a terra amb ple de revistes i prospectes d'aventures promeses ni a ella mateixa ni a ningú.

-Tan sols era un reclam. Ja ets aquí.

La va abraçar, la va acaronar. La capibara semblava tenir els ulls empetitits i el cor li bategava engrandint-se.

-Mira, el meu home va prendre verí i es va matar. Quan se'l van endur, arrossegant el cadàver, el paviment de casa meva va perdre la pols enganxifosa. Estava exhaust de viure dient que estava exhaust. Coses seves. Mira, capibara, resulta que em toquen quatre vells. Els seus pares i els meus. Són persones dificultoses i n'hi ha per a llarg. Uns, perquè es cuiden fent esport i menjant sa; els altres, perquè són de naturalesa forta. Vull fugir de manera que no sigui amb la fòrmula 'estic exhausta de viure exhausta'- va contar gairebé sense respirar la Triu.

La capibara, era la capibara tieta Sunsión?, va aixecar el vestit de la Triu amunt. Sobre el melic hi va trobar, com si fos un piu, una pipa de carbassa. Va menjar-se-la a cremadent. La Triu va desmaiar-se oberta de cames. Va materialitzar-se aquell home rarot, l'emmarcador de quadres. Duia un tronquet llenyós, raspós, amb brots minúsculs de nova planta, decretat pel món oníric on suraven. Va introduir-li al forat dels inicis i la va embarassar vegetalment. La capibara somreia capibàricament.

L'Alèxia va caure de cara al terra del lavabo. De la boca li sortien floretes estrella de fum.

-Nena, nena!- va picar la porta, trasbalsada, sa mare, que volia pesar-se a la bàscula que tenia amagada. A més, tenia una notícia.

La noia va aixecar-se, es va netejar. Va comprovar que tocava de peus a terra i de mans a l'aixeta per prendre aigua i refrescar-se la nuca i el front.

La Sunsión havia traspassat, era la informació que l'esperava al passadís i torn per a la seva mare per a la cambra de bany.

L'Alèxia, quan va poder, va tornar a entrar al wc, a buscar siluetes de capibara entre les aigües capricioses que dibuixaven les rajoles, s'hi va avesar, i mentre s'hi distreia no reia de la tieta i del retirat que hi havia tingut.