Cercador
La bruixa
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
LA BRUIXA
El cotxe s'havia espatllat de nit quan tornàvem a casa.
Plovia molt fort. Vam esperar una estoneta dins el cotxe, però la tempesta no afluixava. Érem a la vora d'un bosc, entre un poble i l'altre. El pare, més que suggerir, va decidir que ens aixoplugaríem a casa de “La Bruixa" que era a uns vint metres entre els arbres.
La canalla del poble li dèiem ca La Bruixa, perquè la vella que hi vivia ens feia por.
No és que tingués el nas ganxut, ni berrugues, ni res de tot això que diuen caracteritza les bruixes, no, només que quan s'atansava al poble per comprar queviures es mostrava esquerpa i reservada.
Cada nen, segons la seva imaginació, hi havia anat afegint cullerada, fins a convertir-la en l'al·legoria d'un misteri.
Després de fer-nos passar dins de la casa, la vella ens va oferir sopar.
En acabar de sopar, continuava plovent molt. Emparant les paraules justes, va convidar-nos a dormir a casa seva. Vaig quedar parada que el pare acceptés de seguida.
El meu germà va compartir el llit gran amb els pares. A mi se'm va assignar l'habitació de dalt. Estava desmantellada; sols el llit i una cadira coixa que semblava esperar al vetllador d'un mort inexistent. Vaig fer el cor fort i sense despullar-me em vaig estirar a la màrfega que feia de matalàs tapant-me de cap amb el cobrellit, que seguint la inspiració del moment em va fer pensar en una mortalla.
El sol de fusta cruixia. La pluja, enfurida, atacava la teulada. Les orelles em distorsionaven els sorolls. Serà per això que em va semblar sentir el pare que deia darrere la porta: "Gràcies, tieta. No cal que et digui que quan vulguis pots comptar amb nosaltres."
El cor se'm va disparar. Tieta...? La bruixa...?
El pare m’hauria d’explicar moltes coses. No vaig aclucar els ulls fins a la matinada, quan la pluja es va fer minsa.
MOSTELA
El cotxe s'havia espatllat de nit quan tornàvem a casa.
Plovia molt fort. Vam esperar una estoneta dins el cotxe, però la tempesta no afluixava. Érem a la vora d'un bosc, entre un poble i l'altre. El pare, més que suggerir, va decidir que ens aixoplugaríem a casa de “La Bruixa" que era a uns vint metres entre els arbres.
La canalla del poble li dèiem ca La Bruixa, perquè la vella que hi vivia ens feia por.
No és que tingués el nas ganxut, ni berrugues, ni res de tot això que diuen caracteritza les bruixes, no, només que quan s'atansava al poble per comprar queviures es mostrava esquerpa i reservada.
Cada nen, segons la seva imaginació, hi havia anat afegint cullerada, fins a convertir-la en l'al·legoria d'un misteri.
Després de fer-nos passar dins de la casa, la vella ens va oferir sopar.
En acabar de sopar, continuava plovent molt. Emparant les paraules justes, va convidar-nos a dormir a casa seva. Vaig quedar parada que el pare acceptés de seguida.
El meu germà va compartir el llit gran amb els pares. A mi se'm va assignar l'habitació de dalt. Estava desmantellada; sols el llit i una cadira coixa que semblava esperar al vetllador d'un mort inexistent. Vaig fer el cor fort i sense despullar-me em vaig estirar a la màrfega que feia de matalàs tapant-me de cap amb el cobrellit, que seguint la inspiració del moment em va fer pensar en una mortalla.
El sol de fusta cruixia. La pluja, enfurida, atacava la teulada. Les orelles em distorsionaven els sorolls. Serà per això que em va semblar sentir el pare que deia darrere la porta: "Gràcies, tieta. No cal que et digui que quan vulguis pots comptar amb nosaltres."
El cor se'm va disparar. Tieta...? La bruixa...?
El pare m’hauria d’explicar moltes coses. No vaig aclucar els ulls fins a la matinada, quan la pluja es va fer minsa.
MOSTELA
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!