La batalla del menjar

La batalla del menjar

Sang i fetge a tord i a dret, un altre camí en la particular campanya d’en Lluís. El jove encara no ho sabia, però es trobava immers enmig del combat del seu dia a dia. Com a punta de llança d’un exèrcit de cent mil fills condemnats a complir ordres.
Amb les mans enrampades pel clímax de la situació, la polseguina li enterbolia la vista i no veia més enllà de la punta de la seva baioneta. Mentre el general, còmodament assegut al damunt el seu cavall, es gratava la panxa tot donant-li unes ordres impossibles d’escometre. El sarabastall dels canons i l’esclafit d’incomptables fusells que disparaven al cap de l’infant li aigualien el cervell, convertint-lo en un babau incapaç d’entendre les paraules que el general articulava entre tanta confusió.
L’excitació era màxima cada cop que infligia una nova baixa a les files enemigues, malgrat que la mort li trepitjava els talons en tot moment. De sobte, es va il·luminar una claror intensa amb un silenci absolut. Era el pare d’en Lluís, en encendre el llum del menjador disposat a apagar el televisor, a la vegada que es treia el borró del melic.
Somreia tot dient: —Som-hi!, apaga ja el videojoc de “La Grande Armée” que per ser l’estrena ja n'hi ha prou de tanta matança. És l'hora de sopar i seria un crim que es refredés el deliciós pollastre al forn que ens ha preparat ta mare.
—Bah!!! Pollastre? Vull ser vegetarià. Avui no soparé! Deixem jugar una estona més! —digué el mocós, fent servir l’assassinat de l’animal com excusa.
Cada dia era la mateixa cançoneta a l’hora de menjar. Motiu pel qual li va canviar el posat a l’autoritari pare, en ordenar el nen a deposar les armes. Per culpa d’aquella insurrecció el va castigar a no jugar a la maquineta durant uns dies, i a menjar-se tot el que ell i la mare li posessin al plat. Perdent la guerra contra el tot poderós emperador.


Pseudònim:
EloiPeri