La bandúrria

LA BANDÚRRIA

Pretextant un sobtat dolor a les mans, ha deixat de tocar la bandúrria. La té enfundada al fons de l’armari dels abrics, a l’entrada.
Si no fos la seva dona, no li hauria arrencat mai què va passar aquell cap de setmana a Mallorca. Se’m va confessar un vespre, amb l’empegueïment de l’ego ferit.
Temps endarrere el van convidar a participar amb els de Música Nostra a Cançons de la Mediterrània per fer un solo de bandúrria. Envanit, li va faltar temps per acceptar, inflat com un paó. Tampoc va tenir pudor d’escampar-ho per les xarxes socials, penjant-se un munt de medalles, que si bé se les havia guanyat estudiant al Conservatori, el desmereixien com persona.
A Mallorca, un dels organitzadors de la mostra el va convidar a fer estada a casa seva; una preciosa casa mallorquina a redós de la Serra de Tramuntana.
Ja era al llit, quan per la finestra li va arribar la xerrameca de l’al·lotada que s’estava al clastra. Van començar a cantar. Ara un, ara un altre, acompanyats per... una guitarra...? No, era una bandúrria!
Del llit estant el meu home s’ho escoltava. Els cants afluixaren deixant sentir ben nítid el so de l’instrument. Quina meravella, quina perfecció!
Diu que li pujà a la gola l’agror de l’enveja. Inclús cregué per un instant que li havien manllevat la seva, de bandúrria. No, era allà, repenjada a la paret on l’havia deixada. Neguitós, es va mig vestir per sortir a veure qui tocava.
L’halo del fanal acollia uns noiets. El que tocava aparentava uns dotze anys. El meu home va entomar l’estocada amb els ulls i la boca oberts. S’hi acostà com un brau ferit.
-Qui t’ha ensenyat, de tocar...? –cridà, irat.
-Ningú –respongué el noi, arronsant les espatlles-. La bandúrria era de l’avi, que ja és mort. La vaig agafar un dia i la toco quan acabo el jornal.
Compadida del meu marit, i perquè l’estimo, no n’hi he parlat mai més d’allò.
El temps ho cura tot, o gairebé.



Pseudònim: - MOSTELA