Kriptonita a la flor de la vida

Kriptonita a la flor de la vida

Era un dia d’aquells d’abril que ara plou i ara fa sol i ara ho acompanyo tot amb una mica de ventet. Conduïa mentre pensava com d’agraïdes en devien estar les plantes d’aquell temps tant emprenyador. Almenys a algú li feia profit. Amb aquesta idea i sense motiu aparent, una malastrugança em va fer eriçar la pell. M’encantava conduir, i la feina de repartidora em resultava plaent i estimulant, em sentia satisfeta amb el que feia. Havia après a esperar i evitar moviments desconcertants dels altres conductors i estava orgullosa de la meva habilitat per fer-ho a la velocitat de la llum. A l’empresa fèiem broma ja que tenia el rècord de temps sense accidents, ni tant sols una rascada. El Mario amenaçava amb rallar-me la furgo quan li donava presses per a que preparés els albarans. L’encarregat de passar revista als vehicles era un home força amable i amb sentit de l’humor. Ni ell era ràpid ni jo pacient, però ens quèiem molt bé. Aquesta impaciència era calmada amb el batibull del trànsit de la ciutat. Doncs si, el fet d’intentar una performance perfecta feia que qualsevol estímul altrament negatiu, em semblés un repte que podia superar de manera brillant. Excepte els dies com aquell. La pluja intermitent era un ocell picotejant a l’entrada del formiguer: la colònia sumida en la desesperació. Corredisses, amuntegaments, decisions precipitades i crispació extrema. Jo m’esforçava per ballar als llimbs entre la glòria i el caos, però em costava. L’error va ser relaxar-me quan m’apropava al següent destí. Vaig donar el tomb a la cantonada i vaig fer gala de les meves millors habilitats quan va sortir del no-res un gran roser mòbil. Vaig renegar al sentir el soroll que més temia, branques fregant la pintura immaculada de la furgoneta. Al baixar vaig conèixer cara a cara la meva “kriptonita”, una àvia que amb força sobrenatural treia el gran roser del porxo per a que pogués regar-se amb la pluja. El Mario encara riu ara.


Pseudònim:
Matcha Mochi