Kazuki

La Kimiko havia aconseguit, per fi, arribar al seu apartament al districte de Itabashi. L’any 1969 havia començat tan convuls com havia acabat 1968. Avui després de l’assalt, per part de la policia a la Universitat de Tòquio on treballava, necessitava relaxar-se. Mentre assaboria amb delectació la copa de chardornnay, es va dirigir cap a l’habitació. Va obrir la porta a poc a poc mentre deixava lliscar fins als peus la bata transparent de setí. De sobte la llum d’un llampec va il·luminar d’un blau elèctric la cambra. En Kazuki l’esperava estirat damunt del llit. La Kimiko es va jeure al seu costat, va cloure els ulls i el va abraçar. Ell va emetre un lleu sospir. «Em posa a mil!», va pensar la Kimiko, al mateix moment que ell li començava a acaronar delicadament tot el cos. I el temps es va detenir. En Kazuki tan aviat jugava amb els pits de la Kimiko que s’endurien com a pedres, com s’enfonsava i navegava en les profunditats més ardents del seu humit desig, entrant i sortint d’ell amb rítmiques embranzides, i fent que el plaer desbocat d’ella amarés copiosament el seu entrecuix.
Mentrestant, enfora, la turmenta s’atansava, a poc a poc, igual que ella al punt culminant. La Kimiko amb les mans aferrades com urpes als llençols, va arquejar l’esquena. En Kazuki havia augmentat enèrgicament les envestides. Ella obrí la boca panteixant... «Sí, sí, més, més fort», va cridar..., i de cop, el brusc espetec d’un tro va fer tremolar els vidres de la finestra. «Merda!», xisclà. Gairebé al mateix moment, ella obrí els ulls esverada. En mig de la foscor, molt humida i calenta cercà a palpentes el fidel company de les seves nits. En Kazuki, així anomenava la Kimiko al Magic Wand HV-250 d’Hitachi que s’havia comprat feia dos mesos, restava quiet, silenciós i xop entre les seves cames. L’electricitat havia marxat a tota la ciutat. Després només penombra, silenci, i el desig esvaït entre els llençols.


Pseudònim: Horatio