JUGUEM A L’AMAGAT MORT

Les dues, i el Sergi sense arribar, anava a un sopar de feina, dels que feien patir,
un calfred em recorria per dins.
A dos quarts, sona el mòbil d'en Sergi, cap paraula, sols una respiració, Deu meu!, Sergi estàs bé?, ara sento una ambulància i veus: Senyor com es diu, miri'm als ulls, li fa mal aquí? i jo cridant que algú em parli si us plau,

Algú agafa el telèfon; Hola?

Com està el meu marit digui'm si us plau.

Tranquil·la, està estable, el portem a l'hospital del Mar, vagi cap allà!

Surto, corre'ns!, plou fort, el renta parabrises, s’atura, no veig res, he de parar, poso intermitent, un cop sec i fort em sacseja, després l'aigua llisca'n, veus que parlen sorolls d’ambulàncies i penso amb tu Sergi. Aquí estic immòbil, vull parlar dir-los que m’estàs esperant enganxada a una ferralla, dec estar viva encara, tot és en càmera lenta i jo un ninot de drap, de cop foscor i un passadís de records, i jo em deia el Sergi t'espera, després una baixada a mil per hora, llums fredes, un vip i tubs per aquí i per allí, la gola seca, on estic?, em miren cares entranyes, vestits de verd, corren cortines, jo vull cridar i no puc. I et veig entrar Sergi, entre plors i sanglots; Maria Reina sóc jo!, ja veus, jo era la que et deia no corris, vigila i ara estic aquí mig morta, però estic tranquil·la, estàs bé.

Ell em mira, la mort em mira, juga a l’amagat. Cada cop, sento menys, tot és borrós, és una sensació plàcida fins i tot alliberant, com si flotes en l'aire, en veig a mi mateixa sota i al Sergi plorant i sanglotant, dient es culpa meva i jo li vull dir que, estic bé que no ho havia estat millor fa temps, sentia als metges que deien Senyor, és millor així.

Que no em sentiu!, estic bé!

Alguna vegada i sentit que la mort és egoista i crec que ho és perquè quan t'arriba la seva dolcesa et deixes anar plàcidament, deixant aquells que estimes, perquè la teva ànima es lliuri a l’Univers, i ja deixes de jugar a l’amagat amb ella.

Bagul dels Sentits