Jocs artificials

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio

Així que sentíem la sirena, la mainada de l'escala, en pijama, corríem escales amunt amb un gran rebombori. Ens empaitàvem per arribar a ser dels primers dalt del terrat i triar el millor lloc per seure. Hi érem tots: des dels fills de la portera fins les nenes del notari.
Mentrestant els adults baixaven al principal a resguardar-se a la paret mestra de l'edifici mastegant silenci, resant i prenent una mica d’aigua del Carme. D’entrada, nosaltres anàvem amb ells. Però quan van augmentar el nombre d’atacs, i veient que fèiem més nosa que servei, xivarri i corredisses, ens van enviar al terrat a ventilar-nos. Allí nosaltres miràvem l’espectacle des la nostra atalaia:
Negra nit. La ciutat completament a les fosques. Uns canons de llum, des dels antiaeris il·luminant el cel, cercaven els bombarders. Com en el joc de tocar i parar, aquests biplans intentaven esquivar les ràfegues de claror i les detonacions per no ser abatuts. I el més trist, els avions anaven llançant les bombes en la ciutat muda. Però érem tan inconscients, i tot aquell món era tan rutinari per nosaltres, que ho contemplàvem com si estiguéssim al cinema. Eren uns focs artificials, que en comptes de pujar, baixaven.
Quan els aparells marxaven, els més grandets fèiem apostes entre nosaltres per saber on havien detonat els obusos, sense conèixer la gran sort que teníem d’estar vius.
La guerra ja formava part dels nostres jocs.


Pseudònim: Esther Nut

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: