Joc de màscares

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Des de ben petita, la Bet recorda haver estat una actriu activa en molts dels seus somnis. Malgrat la inexistència d'un escenari, sovint s'ho imagina com una obra de teatre en la que es sent incorporada sense saber-ne el guió. Ignora també quin és el procés de selecció per escollir els actors ni els papers que interpretaran quan siguin a escena, tot i que molts d'ells són o han estat companys de viatge a la vida real.

El somni d'aquesta nit l'ha dut fins un passadís estret i fosc que intueix ha de recórrer fins arribar al lloc on l'esperen. Després de caminar uns quans metres i fer un parell de giravolts, la llum quasi inexistent fins aleshores, banya les parets i el sostre d'una sala gran, plena de gent que callen sobtadament en veure-la aparèixer. A primer cop d'ull, s'adona que al fons de la cambra hi ha una taula allargada, al darrera de la qual s'hi asseuen sis homes, tots ells amb la cara tapada per una màscara inexpressiva, d'un blanc sepulcral. Hi ha una setena cadira, buida, i al costat l'Aleix, amb la cara destapada i aquella mirada glacial que li fan venir ganes d'encongir l'esguard. Davant d'ells i d'esquena a la porta, un públic expectant gira el rostre cap a ella a mida que la veuen avançar per entre les fileres de seients. De sobte, una veu profunda que no encerta a saber d'on ve, pronuncia el seu nom i comunica que està a punt d'iniciar-se el judici. La Bet sent l'esglai al mateix temps que una suor freda li amara els palmells de les mans i una tremolor convulsiva a les cames és a punt de fer-la defallir.

Mai no hauria pensat que l'Aleix la jutjaria, o potser és que només ho desitjava amb tanta força que havia fugit sempre d'imaginar-ho. Tret d'ell, no havia conegut mai ningú amb qui pogués deixar-se anar lliurement, sense cap temor, sense cap por a la transparència de les seves misèries. Tot i així, feia temps que una mena de desassossec intern l'avisava que, més tard o més d'hora, aquell dia havia d'arribar. Pensa que al cap i a la fi els éssers humans formen part de la mateixa matèria i no es destaquen precisament per l'originalitat. Però no per això pot deixar de mirar-se'l amb tendresa, inspirant amb força per impedir que el plor contingut arribi a ennuegar-li la gola. Hi veu bondat en aquells ulls que la fiten des que ha arribat. Hi veu amor, un amor que travessa les seves defenses i el fa estimar-lo com és, inclús amb aquell posat arrogant amb el que sovint s'emmascara. Potser és per això que no sorgeixen els retrets, tot i que també és possible que s'amaguin allà dins, lligats amb força perquè no puguin arribar fins el pap. Malgrat tot, sap que ella seria incapaç de condemnar-lo. Davant d'un gest, d'un somriure, d'una mirada tendre, el seu cor s'estovaria i tornaria a sentir la necessitat d'abraçar-lo amb força i fondre's de nou amb ell. Manté però el desig de cridar-li que l'amor no hauria de ser jutjat ni restar sotmès a cap sentencia. No obstant, admet que la covardia ha guanyat terreny i l'ha convertida en un ser fràgil incapaç de rebel·lar-se.

Enmig d'aquests pensaments, un silenci aclaparador li crida l'atenció i la fa ser conscient que l'Aleix ha iniciat les primeres passes per arribar fins on és ella. No pot evitar sentir-se commoguda per aquell semblant seriós i la tristor profunda que creu detectar en aquells ulls que veu apropar-se. Quan és a tocar, fa un gest amb la mà, acostant-la fins a la cara per treure-li a poc a poc la màscara que ella du posada. I sense fer cas de la seva estranyesa, li entrega amb suavitat, fent-li un petó dolç sobre els llavis.

La careta inanimada resta a les mans de la Bet que, incrèdula, la veu per entre mig d'una cortina de llàgrimes que sent lliscar galta avall quan tanca els ulls amb força, incapaç de mirar-se'l. Finalment, entén quin és el paper que interpretarà en aquella obra, i amb el cos arronsat i l'ànima encongida, es dirigeix cap aquella cadira buida on haurà de seure per jutjar-lo.



Comentaris

  • Relat molt ben fet.[Ofensiu]
    rocaforta | 01-03-2009 | Valoració: 7

    Sensible, senzill i profund al mateix temps.
    L'agror que es despren d'algunes frases li resta
    frescor i il·lusió.

  • Perdó[Ofensiu]
    nuriagau | 24-12-2008 | Valoració: 10

    M'havia oblidat la valoració.

  • No sé quants cops l'he llegit[Ofensiu]
    nuriagau | 24-12-2008

    Ben escrit, sensible, dolç i agre, al mateix temps.
    Crec que sou excel·lents el relat i tu (com a escriptora i com a persona).

    No sé quants cops l'he llegit i, cada cop descobreixo matisos diferents i interpretacions noves. Un relat que tracta dels somnis, del teatre, d'expectatives, de sorpreses, de judicis...

    Avui m'he decidit a deixar-te el comentari per tal de poder aprofitar i desitjar-te un molt Bon Nadal i agrair-te els comentaris que has fet al meu pare
    i al meu fill !

    Núria Gausachs i Cucala

  • No sé si sabré...[Ofensiu]
    Seny i Rauxa | 14-12-2008 | Valoració: 10

    ... comentar un relat tant ben fet com aquest.
    Ni si podré arribar a transmetre el que sento, com tu has fet en el teu comentari.

    Puc començar dient que he escollit aquest relat pel seu títol i la seva carta de presentació (que m'ha atret en un primer moment i que no m'ha decepcionat gens ni mica)

    M'allunyaré una mica de la resta de comentaris, que fan al·lusió a la terra dels somnis - encara per descobrir - i m'acostaré al teu judici, al sentiment de plenitud que he trobat al teu relat referent al aquest, que has aconseguit donar-li sense parlar d'acusacions i acusats de càstigs o injusticies. Un dels cent punts lloables del teu relat.
    El lector interpreta, i no hi ha joc més màgic entre l'escriptor i el lector que aquest dir sense dir.

    Felicitats i gràcies pel teu comentari
    Un petó

  • Excel·lent. [Ofensiu]
    Naiade | 27-10-2008 | Valoració: 10

    No puc fer res més que donar-te la meva enhorabona davant un relat tan excel·lent.
    M'ha agradat moltísim. Tens un gran art descrivint escenes amb detalls tan acurats que et sembla poder-ho veure em directe, inclús et diré que pots identificar-te amb el personatge, aconseguint sentir el que ella sent; això és molt difícil d'aconseguir-ho, però tu, ja ho he notat en altres relats i tens una gran habilitat en portar-hi.
    Toques un tema que m'encanta. "Els somnis", que tantes i tantes coses ens diuen, encara que de maneres tan disfressades, com molt bé exposes al teu relat, que ens és difícil, per no dir quasi impossible de desxifrar-los. A tots ens manca temps per aprofundir-hi, i de vegades ens sorprendríem a nosaltres mateixos del que ens amaguem.

    Rep una forta abraçada plena d'admiració

  • amb aquest[Ofensiu]
    Thyst | 31-05-2008 | Valoració: 10

    si que ja m'has deixat...
    em trec la màscara per saludar-te amb elegància,
    amb aquest si que m'has tocat ben bé.

    Un altra vegada em sembla :)

    un petó!

  • J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 24-04-2008 | Valoració: 10

    Com en totes les teves obres utilitzes una narrativa planera gens enrevessada el que la fa entenedora i agradable de llegir, m'agrada com escrius i com descrius cada lloc cada actuació cada situació, dels teus texts aflora certa tendresa i a vegades una sotil melangia que els fa entranyables.
    Entranyables també son els comentaris que fas als Relataires.
    Gracies Gessamí
    J.Lluís

  • Anagnost | 24-03-2008 | Valoració: 10

    A mi, el que m'agrada més d'aquest relat és la posada en escena. Puc imaginar-me perfectament una rerefons barroc, vestuari d'època, llum d'espelmes, música de Bach (les Variacions Goldberg, per exemple) ... i la protagonista avançant lentament entre el públic i el jurat, escenificant l'obra que somia.
    El canvi de papers que ens proposes, de jutjat a jutge, li donen a la narració un punt d'inflexió molt interessant, i ens fa pensar com poden ser d'efímeres les nostres seguretats i les nostres certeses.
    Tot plegat, un lectura que no deixa resquitx i que omple de satisfacció totes les nostres espectatives.

  • Rols i caretes[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-03-2008 | Valoració: 10

    Has triat per al teu relat alguns dels elements tradicionalment més representatius del alter ego del jo conscient: els somnis, les màscares, els judicis.

    Diuen que en els somnis hi cap qualsevol cosa i que allà van a raure tots els fets pels quals anem passant, fins i tot els records que aconseguim eliminar de la memòria i els moments que no hem viscut mai conscientment.
    La màscara, per se, representa la possibilitat d'amagar l'aspecte conegut o acceptat socialment i comportar-se de manera diferent a l'esperada, més lliure o espontània.
    El judici ofereix la possibilitat d'identificar-se amb el paper de fiscal, de defensor, de jurat, de jutge, de testimoni de l'acusació o de la defensa, de víctima o d'acusat.

    Tots tres elements, conjugats, ofereixen un ventall amplíssim de possibilitats combinatòries, entre les quals tu has triat el somni com un marc, la màscara com un símbol, el jutge com un rol no desitjat que el destí ha dictaminat, prèvia col·locació de la màscara com un escut que crea distanciament.
    La Bet, la teva protagonista, pateix en somnis perquè s'ha implicat en la vida, ha estimat i ha experimentat sotracs. I la vida, fins i tot en somnis, la sorprèn amb un canvi de papers.

    A mi també m'ha sorprès aquest relat oníric, simbòlic, dolç i trist a l'hora. Crec que requereix més d'una i de dues lectures. Hi tornaré.

    Gràcies pel teu encertat comentari al Retrat. Per si et ve de gust, hi ha una continuació: Galeria de retrats d'home feliç caient en un forat, on tot just es desenvolupen escenes a partir d'implicar-se en allò que fins llavors s'havia contemplat darrera els vidres.

    Després t'escric, però ara mateix t'envio una abraçada dolça i suau, de les que no pesen gens,
    Unaquimera

  • Sí, el joc de ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 20-03-2008 | Valoració: 10

    ... l'amor o de la vida, primerament els homes com a jutges triem una dona i la jutgem, després ve el gran judici aquell en el que en la banqueta es col·loquen l'afortunat i el vençut tots dos amb la fe de que seran els guanyadors del judici, sinó no hagueren arribat a aquest segon judici, però un dels dos caurà i sou vosaltres qui decidiu ;-)
    Una abraçada a la jutgessa que sabrà fer bé l'elecció.

  • Enfrontar-se amb el passat[Ofensiu]
    Avet_blau | 16-03-2008 | Valoració: 10

    A la nit , en el somni, surten els actors,
    i es reparteixen els papers,
    i caldrà estudiar be el diàleg.

    Sempre hi ha l'escena temuda,
    la que no t'agrada interpretar,
    però que inevitablement toca viure.

    I la pitjor escena,
    es enfrontar-se amb el passat,
    amb imatges, que encara calentes, esborronen;
    i saber que tu l' has de jutjar,
    que has de valorar,
    oblidant els records tendres.

    Avet

Valoració mitja: 9.7

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

100983 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.