Joc corporatiu

Un relat de: llpages

Tot és a punt: el taulell d'escacs perfectament pintat sobre el pati de l'empresa, els figurants afilarats en les seves caselles de sortida, la gent que s'ha acostat a veure l'espectacle d'una partida en viu i, sobretot, el temps que hi acompanya. Un sol enlluernador que amenaça de pujar la temperatura ambiental més del que ho farà el seguiment de la partida en si.
Un servidor, habillat de rei negre, es disposa a donar l'ordre de començar. La darrera visita al despatx del director em passa ara pel cap talment com si veiés una pel·lícula: "hem de quedar bé, el negoci amb aquests japonesos pot donar una empenta decisiva a l'empresa, i la idea d'una partida en viu d'un joc que cada vegada té més adeptes a l'Extrem Orient és una iniciativa excel·lent. Com que sé que vostè n'és aficionat, li dono plens poders per a organitzar-ho tot, llevat d'un petit detall: que ells juguin amb les peces blanques, així tindran l'avantatge minúscul, però avantatge al cap i a la fi, de fer la primera jugada."
Convèncer una parella amiga i la meva dona, és clar, de fer el paper de reis i dames va ser senzill. Per a les torres, es van soldar quatre ferros per a recobrir-los després amb una tela que imitava bé les espitlleres i els merlets. Els àlfils van ser escollits entre els membres més joves del seminari del poble, així el tema vestuari quedava resolt: casulles brodades i tiares daurades feien el fet. Els ponis d'una atracció ambulant que coincidia per la contrada el dia del matx van fer de cavalls amb un realisme colpidor (només les deposicions de femta incomodaven les peces més properes). El que va costar més fou trobar setze nois i noies menors de set anys que volguessin accedir a fer de peons, però la promesa d'una visita a Port Aventura si s'estaven quiets en els seus respectius quadrats mentre no fossin escollits per a moure's (als nois, sempre més inquiets, se'ls va amenaçar que se'ls cauria el pito si no atenien a les instruccions) va obrar el miracle.
Els japonesos, asseguts en una tarima que domina la visió de tot el taulell, somriuen lleugerament, tot inclinant el cap, abans d'iniciar la partida. Així que el peó del rei blanc avança dues caselles cap endavant, jo dono l'ordre de fer el mateix al meu homòleg. Més que avançar, però, el nano, cansat de tanta estona d'inactivitat, surt disparat cap al peó contrari amb tanta empenta que se l'endú per endavant, amb el tragicòmic resultat de tots dos estirats per terra. Això provoca la primera riota del públic, el qual no ha acabat d'asserenar-se quan assenyala amb crits eixordadors la torre de dama negra del meu exèrcit. El voluntari que s'estava dempeus dins de l'andròmina ha patit un desmai provocat per la calor. Res, cal substituir-lo i m'ofereixo perquè em sembla que, des de l'angle, puc controlar millor les meves peces. No han passat ni dues jugades que un dels seminaristes que fa d'àlfil del rei negre se m'apropa per a comunicar-me que ha de marxar, que ha d'assistir a missa de dotze, que és de precepte per als iniciats al seminari. Jo li dic que sí, però que es busqui un substitut. Quan veig que en el seu lloc els seus companys han deixat una imatge sota pali de Sant Llorenç, amb la graella que, en aquest cas, recorda un taulell d'escacs, de què que no em ve un cobriment de cor. Sant Llorenç, durant el seu martiri, va tenir la humorada de sol·licitar als seus botxins que el tombéssin de banda, que de la que s'hi estava sobre la graella incandescent ja era prou torrada; a mi no em calia, començava a estar cremat per tots costats. Però, per sort o per desgràcia, puc refer-me a temps per a veure com un dels ponis del bàndol blanc, en quedar emplaçat prop d'un homòmin seu, però del sexe contari, se li acosta pel darrera i se li munta al damunt empès per una excitació més fruit d'un estat de zel imparable que d'una rebequeria de canalleta. Els genets, per terra, blancs de l'ensurt, amb prou feines poden redreçar la situació animalesca i grotesca en què s'han embolicat. Quan sembla que tot torna a la normalitat i la partida s'apropa a un desenllaç imminent, un peó blanc corona i els japonesos demanen una altra dama. I d'on la trec jo, ara, una altra dama? Res, a baixar de nou a la palestra: vergonya a perdre, em disfresso de damisel·la medieval per acabar fent un escac i mat al meu substitut de rei negre, amb alegria i xerinol·la contingudes per part de la delegació japonesa. La partida s'ha acabat, gràcies a Déu.
La partida s'ha acabat? Aleshores, perquè un objecte volant no identificat de color vermell esclata sobre la meva cara, deixant-me una substància llefiscosa que, en arribar-me als llavis, identifico com a tomàquet mig consumit?. Però no és l'únic que travessa l'espai: un segon, un tercer i fins i tot un quart tomàquets impacten en caps, extremitats i altres parts (sí, sí, altres parts) de les peces que queden al taulell. Els crits d'aquestes es barregen amb els esgarips i riallades del públic, que decideix afegir-se a la festa replicant a l'ofensiva amb una pluja de qualsevol objecte al seu abast: llaunes de beguda buides, bosses de plàstic amb restes orgànics, mocadors usats, etc… El camp de batalla escaquístic ha passat dels colors blanc i negre a un arc iris d'allò més pintoresc, una impressió visual que s'acompleta amb un soroll eixordador de crits, plors, gemecs i riures del que, més que una partida en viu, és una reproducció en directe de la festa de la tomatina de Buñol, al país valencià. Els instigadors d'aquesta revolta incontrolada van ser més tard identificats com un grup de treballadors de l'empresa veïna, la qual competia amb la nostra per al mateix contracte amb els orientals, i que havien decidit boicotejar la nostra iniciativa amb mètodes més propis d'una pel·lícula dels germans Marx que no pas d'uns professionals del màrqueting. Abans de perdre el coneixement davant d'una situació tan caòtica, només recordo que els meus ulls van dirigir la seva entelada mirada cap a la tarima de la delegació japonesa, on no s'hi podia veure ningú perquè, segons em van explicar després, estaven tots per terra a punt de patir un col·lapse de tant riure.
Quan sóc cridat al despatx del director, en arribar-hi i obrir la porta em quedo palplantat, amb els ulls clucs, el cor a cent i a punt per a rebre la primera plantofada mentre ell s'acosta cap a mi amb els braços oberts. Però em noto intensament abraçat, sacsejat i rebregat mentre sento com em diu: "un èxit total, ho han signat tot, tot! Li estic enormement agraït". Després m'aclareix que els japonesos li havien dit que mai no s'ho havien passat tan bé amb l'espectacle surrealista que havien presenciat, el qual els recordava un programa televisiu molt famós al seu país en el qual els concursants fan esclafir en rialles als espectadors a base de caure en bassals de fang, topar de manera esfereïdora contra tota mena de murs o perdre l'equilibri a base d'ensurts provocats per monstres de disfressa superlativa. Encara no sé si la llàgrima que se m'escapa és d'alegria o de desesperació quan em comunica que, per a l'any que ve, la delegació estrangera ha sol·licitat de reproduir la partida a la seva empresa, on estan convençuts que agradarà molt als seus superiors. Si ha de ser així, tot tal i com s'ha desenvolupat aquí, el que menys em preocupen són els escacs: trobaré tants tomàquets al Japó per a l'escena final?

Comentaris

  • Perfecte[Ofensiu]
    Carles Linares | 22-12-2021 | Valoració: 10

    Segueixo les lectures, i aquest, encara amb escacs... és la millor. Felicitats, va ser una lectura plaer.

  • Molt divertit.[Ofensiu]
    Calderer | 03-06-2009


    M'estranya que ningú comentés aquesta història. Molt divertida i molt eficaçment narrada.

    Ara he recordat l'única partida viva que he vist. Les peces anaven vestides comm en una obra teatral que passés a l'edat mitjana.Els peons eren nens i un, el de h2 si no recordo malament, es va passar mitja partida queixant-se que no es movia. Al final el jugador, per no sentir-lo més, el va moure tot avançant junt amb g2 en un atac estrafolari que el va portar a perdre la partida.

    T'agraeixo el comentari a Grafòman i et comento una increible circumstància...vaig redactar tres versions del text tot variant el ritme de la prosa...com no sé res de musica vaig preguntar a la dona (ha començat a estudiar piano enguany) i em va donar una llista dels tempos musicals. I així cada versió tenia un ritme i una llargària diferent (oiano, stacatto, ho dic de memòria perquè no tinc a mà els apunts ni els textos). Al final, però, vaig decidir penjar només una versió curta i ràpida del text....això si, molt treballada, llegida en veu alta moltes vegades per tal d'aconseguir el ritme buscat (i el sentit musical de repetició d'un tema: escriure i el sentit psicològic-obsessiu del mateix tema). Per això m'ha sorprès molt que, sense jo dir res ni suggerir-lo enlloc tu hagis percebut aquesta qüestió del ritme i en el teu comentari l'hagis utilitzat.
    A veure si el juliol, que tindré més temps acabo de llegir-te.
    Salutacions

    Lluís

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

995 Comentaris

295347 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.