Jo vaig tenir un accident en aquesta corba

Tornàvem en cotxe de la Festa Major del poble del costat, eren més de les quatre de la matinada i encara ens quedava un bon tros d'aquella sinuosa carretereta fins arribar a casa. Tots havíem begut una miqueta massa al ball però mai ens havia passat res al retornar d'una nit de marxa. Tenia molta son i em vaig quedar adormida al seient del darrera quan feia una estona que la Marta, que seia al meu costat, pesava figues; ja se n'encarregarien en Pau i en Jaume de portar-nos a les nostres llars.

Vaig despertar de sobte al sentir com xisclaven els frens, com la inèrcia m'empenyia cap a davant i al veure com ens venien a sobre les llums d'un camió. Llavors, vam xocar.

Ara em trobava estirada a terra, fora del vehicle, i em sentia estabornida, com si encara no estès desperta del tot. Curiosament no em feia mal res de res, però estava com atontada. Al incorporar-me, no sense esforç, vaig poder veure esglaiada com el cotxe començava a cremar amb els meus amics a dins. No m'hi podia apropar i vaig decidir córrer a buscar ajuda remuntant el camí recorregut, sense parar a preguntar-me com coi podia haver sortir del munt de ferralla en que s'havia convertit l'automòbil d'en Pau. Però m'era impossible avançar ràpidament, també era incapaç de cridar. Potser era conseqüència de l'accident, doncs només em podia desplaçar d'una manera molt feixuga, com si hagués d'arrossegar els peus.

No vaig haver de caminar per gaires corbes abans de trobar un altre utilitari que recorria el mateix camí que ens va dur als meus amics i a mi cap a la col·lisió. Tot i intentar aturar-lo cridant i movent els braços enèrgicament només vaig aconseguir fer un lleu gest amb una mà. Per sort va ser suficient per a que el noi que anava al volant parés el cotxe i em convidés a pujar-hi. Així ho vaig fer, però no vaig poder explicar-li el que m'havia passat per més que ho vaig intentar. Es deuria haver pensat que feia autostop perquè em va preguntar: "On vas?". Em va ser totalment inútil provar d'avisar-lo sobre lo del nostre accident, de mi només va sorgir un gest amb el cap que indicava al conductor que avancés. En condicions normals una noia con jo no hauria pujat mai en el cotxe d'un desconegut a aquelles hores, però la situació requeria que ho fes per aconseguir ajuda, i em torbava molt la meva incapacitat per comunicar-me llavors. Al arribar a l'inici de la corba del sinistre només vaig ser capaç d'articular una sola frase, amb prou fortuna per a que el noi que em portava pogués frenar a temps de no estampar-nos contra el cotxe d'en Pau: "Jo he patit un accident en aquesta corba".

Acte seguit tornava a ser panxa amunt a la calçada, al costar dels vehicles en flames. A cas havia somiat tot l'anterior? Ara tenia que buscar ajuda i no podia parar-me a pensar en l'estrany succés precedent. Tornava a trobar-me molt estranya, a haver-me de moure lentament, a no poder dir res. Mentre feia el camí amb una sensació fortíssima de Déjà vu, vaig poder observar que el cotxe que cremava no semblava el d'en Pau, i al seu torn, no havia col·lisionat amb un camió, sinó amb una furgoneta. Estranyada vaig fer parar al següent viatger, aquest cop un cotxe familiar amb una parella a dins. Tampoc vaig poder fer res més que un mínim, però suficient, gest. També em van fer pujar i em van dur amb ells preguntant-se per què no parlava. Mentre tornava a intentar avisar al conductor vaig veure estupefacta que la meva roba havia canviat, ja no portava el vestidet de nit per al ball, sinó una mena de camisa de dormir blanca i esparracada. De fet, vaig començar a dubtar de si també la duia en el que creia que era el meu somni anterior. Al arribar novament a la corba en qüestió vaig poder tornar a parlar: "Jo vaig tenir un accident en aquesta corba".

Un altre cop amb l'esquena tocant l'asfalt. Quina mena de broma era aquesta? Aquest cop era una moto la que s'havia incrustat al morro d'un tot terreny i jo no m'ho podia creure. "Què collons passa? No s'acabarà mai aquest patiment?". Asseguda a la carretera vaig intentar infructuosament plorar, i en posar-me les mans a la cara vaig veure-les pàl·lides i sense vida, quasi transparents. La camisa de dormir foradada tornava a ser allí, la veritat és que tota jo havia canviat des de l'accident. Ara ho entenia tot, fins i tot l'estranya sensació d'estaborniment. Resignada vaig repetir el camí en busca del següent vehicle i el vaig fer aturar amb el gest de sempre. Era una altra noia jove la que el guiava, no va dubtar a convidar-me a muntar. No em va preocupar no poder respondre a les seves preguntes, només li vaig indicar que seguís endavant. Al arribar a la corba aquest cop vaig dir: "Jo em vaig matar en aquesta corba".