El sensitiu. (Culpa)

És horrorós. Mai havia pensat que al fer-me voluntari de Protecció Civil em veuria en una situació com aquesta, caminant sobre les runes fumejants d'un immoble que ha sofert una explosió encara per esclarir. En un principi la meva funció es limitava a ajudar en el que pogués als equips de bombers que treballen en el rescat dels cadàvers. Ahir mateix, els gossos, van trobar una dona encara viva sepultada sota unes bigues, però després de tres dies serà difícil que descobrim cap més supervivent.

Me'n faig creus de la nova tasca que m'ha estat assignada, sembla una broma de mal gust. Se m'ha encarregat que acompanyi a un personatge que suposadament té la facultat de trobar a gent enterrada en vida. Sensitiu, l'anomenen. Resulta una falta de respecte que es perdi el temps amb farsants que es passegen amb un pèndol per l'escenari d'un crim; per molt que vinguin de la capital, per moltes conferències sobre percepcions extrasensorials que donin.

Em sobta l'aparença del sensitiu en qüestió, no me l'imaginava així. Es tracta d'un home jove però demacrat, prim, que denota un gran patiment interior mentre el porto de bracet entre les restes de vidre i formigó. En un moment donat s'atura, i sense fer servir cap dels estris que jo esperava, assegura que sota nostre, a gran profunditat, es troba algú inconscient però viu.

No m'ho puc creure quan, després d'un parell d'hores de desenrunament, apareix el cos d'un oficinista que encara respira. El sensitiu havia advertit la seva presència, segons ell, perquè sentia el seu malestar. De fet, sembla que encara senti el sofriment d'algú, però m'assegura que aquí no hi queda ningú més enterrat. Davant la meva insistència m'acaba confessant que el que ara sent, és molt més fort. Percep el sentiment de culpa d'una dona que plora a l'altra banda del cordó policial.

Quan els agents la interroguen, ho explica tot. Ella sap que el seu fill planejava immolar-se fent esclatar una bomba dintre l'edifici.