La nena de blanc. (Equívocs)

Mai m'he considerat un paio poruc, però feia dies que m'atemoria certa pel·lícula de terror japonès que havia vist a la tele. És per això que no em va fer cap gràcia haver de sortir a comprar tot sol a la nit. Es pot dir que tenim sort de viure prop d'un polígon industrial amb un hipermercat que no tanca fins al vespre, clar que a l'hivern, al fer-se fosc tan aviat, detesto caminar carregat de bosses per un paratge tan desolat i ombrívol.

Quan em disposava a creuar el carrer, després de travessar un descampat, vaig sentir un copet suau a la cama. Em vaig girar espantat cap al costat d'on havia vingut aquest. No vaig veure res, de fet, no se sentia cap soroll. Era com si el món s'hagués aturat, ni fressa de cotxes, ni la remor del vent. Era talment el moment propici de la peli en el que apareix el monstre de cop i volta i fa saltar tot el cinema d'un bot sobre les seves butaques.

Llavors la vaig veure sorgint de la penombra, apropant-se'm. Una nena petita, roseta, amb cabells llargíssims i una pell quasi tant pàl·lida com el vestidet blanc que portava. Em mirava fixament, amb un somriure maliciós a la cara, mentre es dirigia cap a mi. Estava tan esfereït que vaig ser a punt de xisclar de terror, però m'ho va impedir un altre crit:

- Laura! Vine cap al cotxe, que marxem!

La nena va agafar una pilota de plàstic que es trobava als meus peus, les bosses que portava no m'havien permès veure-la, i va córrer cap al vehicle familiar on els seus pares acabaven d'encabir-hi els queviures.

Tot i sentir-me alleujat, la por no em va abandonar completament. Vaig seguir el camí intentant tapar els meus pantalons amb les bosses del supermercat i pregant per no trobar-me a ningú que advertís la taca humida que em degotava de l'entrecuix en tot el trajecte fins arribar al pis.