Jesucrist s'apareix a la sala de Radioteràpia de l'Hospital Clínic

M'agradaria que entre tots deixéssim de criticar/negar/replicar/insultar i tota la resta de coses que he vist que s'han fet contra les idees expressades en un relat. Senyores, senyors, això és una web de relats i aquí el que s'hauria de comentar és la literatura que hi ha escrita, i com a molt, si ens ha agradat o no.

Per cert, per al meu gust està molt ben escrit i per a tots els que hem viscut una situació similar, molt ben expressat. I sí, m'agrada.

Enhorabona pel relat!

i amb gir final inesperat. Descrius ben bé l'avanç dels dies i els sotracs que causa a la carn.

Espere que ta mare s'haja restablit sense massa problemes.

D'ara en avant miraré de llegir-te a estones,quan el rellotge m'ho permeta.

Sense tenir moltes més coses a afegir.
Grocdefoc va clavar-ho.

catòlics n'hi havia al costat de govern republicà, per exemple els capellans afusellats per Franco - que per cert no mereixen ser màrtirs, segons la jerarquia actual - el cap de l'exercit repúblicà general Rojo i molts altres, com se cita per exemple a la novela-biografia de Arturo Barea.
Aquest llibre és de lectura imprescindible per entendre com es va formar la rebel·lió contra la república.
Els capítols inicials en els que toca temes de religió són molt interessants.

A mi també m'ha agradat molt aquest poema. M'han agradat algunes reflexions, com la del silenci dels déus o el que comentes sobre que déu hauria d'estar representat per la persona més sana i bonica.
Però el que sobretot m'ha agradat és la manera en que has parlat de tot el tema. Si bé no personalment però si de ben aprop, també acompanyant, he estat en un d'aquests llocs i el que tu has sabut transmetre m'ha arribat ben endins, m'has fet veure totes i cadascuna de les imatges que has presentat, com si d'un somni fantàstic es tractés, amb un final inmillorable, digne també de recordar (com quan et lleves al matí i no et pots treure del cap el somni que has tingut).

Escrius de meravella, amb una sensibilitat de pinzellada brusca, masculina. M'agradaria saber escriure tan bé com tu. L'enhorabona!

Potser ,
nomes potser, Jesucrist estigui al darrera
de un metge o infermera dins la sala de quimio o radioterapia,convivint amb el dolor,
les nausees i vomits, cada dia;

En aquests nous fosars i passadisos,
foscos, amb olor a reclos i farmacia,
te molt valor saber donar un somriure,
una espurna d' esperança.

Potser eren massa idees en un sol text, tens raó. Tot i que em dol que es llegeixi com un text anti-cristià, penso que justament me n'ha sortit un de profundament cristià. No entraré en valoracions d'això. La sensibilitat és una cosa delicada i íntima. Hi ha un Jesucrist catòlic i un Jesucrist de la mística, que no tenen res a veure. Els cristians catòlics van cremar els cristians místics, i amb això està tot dit. Però quin és més útil (per a l'ànima) no es resol amb una foguera ni amb quatre insults grollers i maleducats.
En tot cas, en el teu comentari hi ha frases que em diuen que he aconseguit dir alguna cosa. I tu també. Gràcies.

...que he començat a llegir-te i crec prou interessant el que dius... i com ho dius. Veig que deixes a ben pocs indiferents. Per a mi, aquest relat expressa una sensibilitat extraordinària (tot i el teu estil que sembla, en aparença, no contemplar-la, però ja ho crec que hi és! )
La delicadíssima descripció de la mare, el malalt-Crist assegut a la sala i que bé que podríem ser-ho tots (i que ho som en algun moment donat); la imatge del déu femella que t'imagines... un retorn als principis de la creació, a la mateixa Terra.
A mi m'ha fet pensar en un desig inconscient de déus molt millors: en déus veritables, no pas en els creats i recreats per l'home per al seus propis interessos.
La relació de la mort dels nostres propis déus i el silenci que deixen... el qual hem d'omplir amb les nostres pròpies filosofies..., l'home que ha de continuar vivint i sobrevivint malgrat tot... Què queda doncs? Cal mirar el món i sentir l'univers des d'una altra perspectiva molt més humana, alliberada de falses identitats... d'hipòcrites esperances... Queda la vida tal com és. I cadascú de nosaltres amb les seves particulars i autèntiques o emboirades percepcions l'expressa, la interpreta, potser amb ira, potser amb desesper... perquè en el fons voldríem que tot anés molt millor, i que fóssim tots plegats molt més intel·ligents.
Et continuaré llegint perquè fas reflexionar sobre moltes qüestions que ens ajuden a fer-nos grans.

Molt ben escrit. amb molta força. Amb una austeritat de mots que li atorga una gravetat que no es contradiu amb la ironia. Les malalties més dures ens posen en contacte amb l'essencial de nosaltres mateixos, sigui el que sigui aquest essencial. L'últim paràgraf és esborronador i boníssim. Si jo fos creient cristià catòlic, seria dels que aplaudirien aquest últim paràgraf, perquè n'hi ha molts a sota de la piràmide del cristianisme que no tenen un pensament gaire allunyat del teu, en l'essencial (que l'essencial no és pas creure o no creure en Crist, creure o no creure en Déu)
M'agradaria que algú que és capaç d'escriure així de bé, i amb aquesta profunditat, no caigués en l'error en què a cops cau quan sembla voler dir que només pel fet de pertànyer a una determinada religió ja s'es mala persona, o que els assassinats són mitjans lícits per aconseguir algunes finalitats polítiques o socials. Però tots som com som. No podem dividir la humanitat en equips, en els quals els membres són idèntics. Dins dels catòlics hi ha dolents, bons, estúpids, intel·ligents, i barreges de tot el que he dit abans; igual com hi són dins dels comunistes, o de qualsevol altre equip que ens poguem inventar. Els equips estan fets de persones i les persones són complexes, no es poden reduir a un adjectiu. Però estic fent trampa, t'estic comentant idees teves que sé d'altres relats, i d'aquest l'únic que puc dir és que és molt bo.

No sé si estic d'acord amb tot el que dius. I no ho sé, doncs de moltes de les coses de les que parles, en soc més amnèsic que escèptic.
El que si ho estic és de com ho dius. Ets un paio brillant, noi, i portes la literatura dintre teu !. No sé ben bé perquè em recordes L.Ferdinand Céline...Quan ho sàpiga t'ho diré.
El darrer paràgraf del teu relat no podria ser més ben dit en un al·legat de cinc-centes pàgines. És realment d'una contundència aclaparant i d'una eficàcia sorprenent.
Apa, avant !.

Es "como la vida misma" van passar coses, estan passant coses, i passaran coses que sempre es van repetint, uns ens deixen en la creu, uns altres ens deixen en una guerra i els que més estimem ens deixen per una malaltia que valdria més que el "bon Déu" hagués erradicat. Oi?