Sóc en Joan de la Casa gran (nova oda a la pàtria)

Em dic Joan (Joan-Artur per als amics). I visc en una casa molt gran. No voldria que s'inferís de les mides de la meva casa les mides de la meva polla, però és igualment cert que la titola la tinc grossa. Molt grossa. Com d'altra banda -o no- la hi tenen aquells qui, com jo mateix, descendim d'un mínim de quatre o cinc generacions de catalans de pura ceba.
Ja diuen que en Prat de Riba no era sinó Parts de la Tita, i que en Verdaguer era en realitat Verga Der (mal que fos capellà, era un hom multidisciplinari), igual com en Josep Maria de Se li Agarra o en Valent i Al Mirall (altrament anomenat Amunt i crists!): els catalans de veres sempre hem estat homes de polla gran, i per les seves idems els coneixereu. Mossèn Ballaríns per exemple, és ben conegut com a Mossèn Nureyev (ja enteneu la conya) a les saunes gays, en tant que Nureyev també ballava. mig nu i en públic.
De fet, a en Guifré el Pilós ningú no li posa en dubte que fos pil·lós i per tant d'indiscutible virilitat, però tinc entès que era en Guifré el Pollós, que ve de polla i no de poll. És a dir: Guifré el Pollut (la o és àtona).
El tal Guifré va perdre totes les batalles en les quals es va embolicar, i com jo, en va sortir força malmès. Errare humanum est.
Tot i maldestre en les arts de la guerra, es veu que se li va empescar (al Guifré) això de fer-se una casa gran. Vès per on. Coses de perdedors. Una casa on poder encabir l'avi i la criada cubana. O filipina, depèn de en quina colònia haguem fet fortuna. I qui diu fortuna, ja se sap, vol dir depèn d'on haguem anat a robar. Ara ens roben els espanyols, però a nosaltres els catalans polluts ningú no ens ha de donar lliçons, que també ho hem...
Perquè aquesta és una altra: la criada. Es fa difícil ser català sense criada. Criada vull dir criada. D'ultramar: o com a mínim que gemegui en castellà, que fa més morbo.
Si a mi la meva em digués "atansa'm la cigala" no m'excitaria tant com quan em diu "dame tu polla". Les coses com siguin. Igual com Jesucrist quan diu "dejad que los niños se acerquen a mi", que impressiona menys que si digués "deixeu que els infants se m'apropin". I d'això el Ballarín-Nureyev abans esmentat en sap un munt i ho explica millor que no pas jo.
A ultramar es veneren i es reconeixen les polles catalanes més que aquí, en aquesta terra de desagraïts, xarnegos i socialistes.
Socialistes! No entenc perquè se'ls diu socialistes...! Que no sóc jo soci del Barça? No sóc jo el veritable socialista? Hi ha algú més socialista que un soci del Barça? Vaja! Aquesta sí que és bona.
Perquè jo tinc una casa i una polla grans, però me les han de saber valorar.
Oh pàtria (que ve de pater, -si vingués de wàter seria "O Wàtria, que sona alemany com les walkiries)!
Oh Pàtria, aquí tens la meva polla gran. Perdó. La meva casa gran. Amb un quarto per a la filipina -o la cubana-, depèn. Tot depèn.