Ja està aquí, ja arriba el paradís

JA ESTÀ AQUÍ, JA ARRIBA EL PARADÍS

Va ser complir el primer any de la meva mort i pujar al paradís. No sé quin àngel ho va decidir, però de sobte el meu esperit ja no tenia cos i les escales celestials em guiaven cap amunt.
Quedava enrere un any perdut, investigant inútilment l’origen de la vida. Ningú havia col·laborat amb mi: les persones vives fugien espantades i les mortes no buscaven respostes. Ara tot canviaria, allà dalt descobriria per fi l’origen de tot plegat. Ascendia serenament, acompanyada d’altres esperits alliberats i em sentia ingràvida i feliç, ja imaginava els jardins divins, tan bonics, i els cants místics que rebrien entusiasmats la meva curiositat científica.
El paradís, però, estava atapeït. No era hora punta, ni tarda de futbol, ni divendres negre, allò era sempre així, em va dir un veterà musulmà. Ell encara esperava les setanta-dues verges que li havien promès feia segles.
No importa la nostra religió, o el nostre ideal, el paradís és el destí de ramats infinits molt variats que entren contínuament, i no hi ha porta de sortida. És un clima molt espès, aquest. I sí, som ànimes, però no som del tot immaterials, les més pures pesen, com a mínim, disset grams, jo peso dinou i mig. I des que van tirar, per guanyar extensió, la paret que separava el paradís de l’infern, aquí hi ha ànimes de tres o quatre quilos, i fa més calor.
És frustrant, no puc desenvolupar les meves investigacions en aquesta eternitat tan amuntegada, amb prou feines podem moure’ns uns mil·límetres cada dia. De vegades fem reclamacions, ens manifestem, demanem un paradís més habitable, però les autoritats diuen que la culpa és nostra: les protestes ocupen espai.
Avui el déu suprem ha sentenciat que queixar-se és un atemptat contra les lleis sobrenaturals, i ha ordenat a l’àngel exterminador que netegi tot el paradís. Això no significa esborrar-nos del mapa, la meva hipòtesi és que la comunitat interangelical no permetrà una barbaritat així.

Pseudònim: Júlia Delalluna