(In)comprensió (ARC a la ràdio - peresa)

Era un mandrós irreverent sense solució. De vegades, maldava per sobreposar-me a la peresa, però la meua energia era molt més minsa que la meua voluntat. Els esquifits esforços sucumbien davant una imperiosa feblesa sense rival. Amb el degoteig del temps, els renys i retrets de l’entorn donaven pas al silenci que acompanya les causes perdudes. I jo mateix vaig assumir la meua condició de gandul de per vida. Però tot just això, aquesta desídia tan intrínseca en mi va començar a hostatjar quadres de dolors generalitzats per tot el cos, sensació de viure una grip permanent i un llarg etcètera. La simptomatologia va engegar les alarmes en un entorn que ja s’havia lliurat a la despreocupació de qui accepta el que és irreparable. D’aquest neguit, va brollar una inacabable cadena de visites a professionals d’especialitats infinitesimals que em van escanyar amb espesseïdes terminologies mai concloents. Fins que finalment vaig topar amb una etiqueta que pareix que va adir-se al gust de tots ells: síndrome de fatiga crònica. Allò volia dir que la peresa no era triada al meu lliure albir com qui escull una jaqueta o un menjar, sinó que era la mandra qui m’havia triat a mi i s’havia entestat a enxampar-me. Per fi, se m’ha reconegut que sóc presoner i no botxí de la meua feblesa. Els gestos de renec van mudar en comprensió i penediment. A voltes en pudenta llàstima...

Encara que, ara que recapacite, he passat d’ésser un vague irredempt a un malalt incurable. No sé ben bé si la ciència m’ha alliberat o m’ha superposat una nova argolla al coll. Que no hi ha forma de trencar una baula sigues com sigues? Maleïda societat que primer t’encabeix en una categoria denigrant i ara, amb un halo de compassió, et catapulta a un carreró sense eixida.