Incauts urbanites mediterranis

Us anuncien l'arribada d'una onada de pluja i fred. I vosaltres, incauts urbanites mediterranis, no us adoneu que simplement heu d'evitar sortir de casa.

De bon matí remeneu el fons dels armaris per trobar la roba d'abric adient. Us tapeu de cap a peus com si fóssiu a Escandinàvia i busqueu el paraigua -on collons el vaig amagar?- Sortiu al carrer i el primer que feu és corroborar el pronòstic amb una bona bafarada del vostre alè -hosti sí, quin cony de fred que fa!-. Obriu el paraigua i, en el procés d'obertura, li claveu un bon cop de ‘stick' a la galta de la senyora Angelina que, sorpresivament, ha aparegut per la vostra esquerra passejant els seus vuitanta-tres anys força mal portats, el pataner en una mà i el paraigua del seu difunt marit a l'altra protegint-los a tots dos.

En el vostre camí cap al metro us pregunteu unes quinze vegades com a mínim per què aquest que duu paraigua busca una protecció afegida passant per sota de les balconades, xoqueu amb d'altres paraigües en tres ocasions, dribleu el de la senyora de metre cinquanta-cinc que apunta directament al vostre ull dret i, en un exercici del més pur malabar, canvieu de mà l'artil·lugi protector per tal d'agafar el periòdic gratuït que us ofereixen -que sí, que és una merda de diari, però és que ens el donen, tu!-. Baixeu les escales del metro i en el graó tretze, el primer que garanteix sequera total, es produeixen les primeres retencions del dia amb set individuus que intenten plegar el paraigua -hòstia, i com es feia això?-.

Moment de pagar. Deixeu el paraigua plegat i xop sobre un terra ple de serradures mentre us col·loqueu sota l'aixella el vostre periòdic gratuït que avui obre edició amb l'onada de fred i pluja, deixant d'aquesta manera lliures les mans per localitzar la vostra targeta multiviatge que s'amaga al fons de tot de la cartera. Arribeu a l'andana just quan per megafonia s'anuncia una freqüència de pas superior a l'habitual. Vuit minuts després, i quan l'andana ja és a punt de rebentar, arriba el comvoi ple a vessar d'altres urbanites mediterranis com vosaltres armats també amb humits paraigües i diaris gratuïts. S'obren les portes i, en veure's les cares, esbufecs dins i fora del vagó. Els uns es fan forts en l'interior de la seva fortalesa -no hi entrareu- i els altres prepareu l'abordatge -oh, i tant que sí-. El combat és ferotge però els abrics, gorros i bufandes de llana atenuen la duresa dels impactes.

Es tanquen les portes i la majoria no us podeu agafar enlloc. Tampoc no fa cap falta. A banda i banda gaudiu d'altres espatlles que us immobilitzen lateralment, per darrera us sembla notar el fregament d'uns genitals masculins que es passegen sinuosos i per davant intercanvieu alès de cafè amb llet i tabac amb la noia de la qual només cinc polzades escadusseres us separen. Sueu. Però sueu molt. El comvoi ha sortit de la primera estació amb una temperatura programada i invariable de 22 graus i, evidentment, no us ha estat possible de treure-us la roba d'abric -és clar que tampoc no l'haguéssiu pogut dur a la mà-. I mentre dura el vostre trajecte de vuit estacions i la suor s'escampa per front, coll i aixelles, les gotes de pluja atrapades al paraigua es precipiten rítmicament sobre el vostre calçat i, de ben segur, que alguna aconsegueix d'infiltrar-se per dins dels mitjons i relliscar fins la punta del dit gros. El titular de grans caràcters del vostre periòdic gratuït on es destaca l'onada de fred i pluja ja no es pot llegir per efecte d'unes altres pèrfides gotes que cauen del paraigua del tio del costat.

Arriba la vostra parada i, com que per sort és també el destí final de la majoria de la gent del comvoi, en obrir-se les portes sou literalment expulsats de dins del vagó entre esbufecs generals d'alleujament. Enfileu la sortida amb els peus humits, el cos amarat de suor i el cap com un timbal. Rellisqueu perillosament per sobre d'unes llambordes triades específicament per Urbanisme per permetre un arrapament absolut del calçat en dies de pluja, compartiu uns quants impactes més amb d'altres paraigües estranys, i arribeu al vostre lloc habitual de treball on, en saludar-vos el vostre company amb un amistós "bon dia", li espeteu sense miraments "doncs, mira que tu!".