Importantíssimes investigacions

IMPORTANTÍSSIMES INVESTIGACIONS

Va ser morir-me i començar a pensar en l’origen de la vida. Abans no ho podia fer, estava ocupada. Ocupada pensant en l’origen de la mort.
Soc així, ho reconec, vaig a contracorrent. Ma mare deia que des de molt petita jo estava sempre capficada en assumptes que ningú més era capaç de veure. Mon pare deia que la seva filla tenia molta imaginació. Llàstima que no es capfiqui en imaginacions més profitoses, afegien els dos mirant-me amb molta resignació.
Però les meves cavil·lacions, al final, van donar els seus resultats, i just abans de morir vaig fer un descobriment increïble. Vaig descobrir que l’origen de la mort és la vida. Sí, ara que estic morta he comprovat empíricament com funciona això de morir, i ja puc dir sense por a equivocar-me que la mort és una flor que brota de la vida.
I ara és necessari reflexionar sense descans fins a saber com s’origina la vida. Seria fàcil afirmar que l’origen de la vida és la mort, però les meves primeres exploracions evidencien que és simplista i poc rigorós pensar-ho. La mort és un lloc extremadament quiet, no veig aquí cap indici de gestació ni tampoc rastre d’estímul creador. No, la mort no pot ser l’origen de la vida, uns experiments que estic fent indiquen que la vida surt d’un esglai profund i horrorós molt allunyat de la calma eterna pròpia de la mort.
Sí, un ensurt grandiós i alhora indefinible sembla ser el punt primigeni que mou les criatures vives. Un espant espectacular que brolla quan toco la vida directament amb el dit analític i fred, o quan l’observo de prop amb els meus ulls plens de preguntes. No hi ha excepcions, tots els experiments acaben igual, és aproximar-me amb curiositat científica a una persona viva i sorgir d’ella un crit esgarrifós que ho fa tremolar tot.
Però encara és prompte per a treure conclusions definitives. Continuaré investigant.

Pseudònim: Júlia Delalluna